Arrenco el full de calendari del 8 de març d’enguany amb un regust contradictori. És un dia que sempre començo contemplant els gravats que representen les dones que fan cap a l’assalt de la presó de la Bastilla el juliol de 1789 amb la convicció que de la seva lluita ha de sorgir la transformació social cap una ciutat, un país millor. La iconografia del dia em porta cap al gran Honoré Daumier que va retratar millor que ningú la societat francesa del segle XIX des de la sàtira vers advocats i tribunals fins la força de la tendresa i el compromís vers les persones més desfavorides. I entre elles, la dona que encapçala “El motí”, la revolució de 1848, que va pintar quinze anys més tard, autèntic rostre d’una dona pobra, esquàlida i miserable que posa totes les forces que li resten encapçalant l’amotinament. Elles, aquestes dones, i tantes altres, són les que exemplifiquen el món de la pobresa i les desigualtats perquè, tal com cal recordar encara ara aquí i arreu, els drets de les dones són drets humans. Cal recordar-ho i proclamar-ho a nivell planetari, perquè no és el mateix celebrar tal dia com avui, farcit de propaganda institucional, que viure’l a l’Iran, o en qualsevol altre país on les dones són menys que res i on la revolta a favor d’elles mateixes està dràsticament penalitzada. La hipocresia de la societat global pel que fa al respecte als drets humans de les dones no té límits ni decència ni aturador. Són les dues, o més, velocitats dels valors que, universalment acceptats, es concreten en desigualtats de tracte del que afecta la llibertat i la dignitat de les dones.
Potser és per això que el 8-M d’enguany m’ha deixat el regust de la contradicció. El regust amarg de la fractura del feminisme i, amb ella, de la cancel·lació del denominat feminisme històric. On queda la reivindicació de les lluitadores dels anys setanta que omplien els carrers de Barcelona i que han fonamentat els feminismes plurals i fragmentats d’avui? Perquè, més enllà de la discussió sobre la condició femenina –si se n’és perquè se’n sent, o perquè la fisiologia és determinant– els problemes de fons continuen i les fragmentacions no fan altra cosa que afeblir les reivindicacions i les seves estratègies encara avui del tot necessàries.
Si prenem com a objectiu arribar a la paritat i a la igualtat com a paràmetre de la situació, les xifres –encara en incompletes perquè ha costat força la introducció de la perspectiva de gènere– el resultat és ben pobre: decalatge declarat en les retribucions salarials, un pobre assoliment de representació en llocs de decisió tant del sector privat com del públic; un 75 per cent de reduccions de jornada sol·licitats per les dones per qüestions familiars diverses, o un 93 per cent de presència masculina al gran certament d’art contemporani ARCO celebrat a Madrid. Això com a exemple i pel que fa a xifres oficials. I els sectors on no hi ha xifres? Els de la immigració, del treball i les economies de subsistència, de l’accés a les possibilitats de formació de les persones adultes… hi ha, de debò, xifres que situïn la realitat femenina en primer pla? Hi ha dies en què aquesta societat nostra, excessivament acomodatícia i gens autocrítica, mereix una sacsejada que la faci sortir de la zona de confort. Són elements de reflexió adreçats a les consciències públiques i a les privades. Torno a dues màximes clàssiques: els drets de les dones són drets humans a tot arreu, i el món de les dones és el de les desigualtats. Era així fa dos segles i continua essent així en molts indrets d’aquest món que viu la globalització en temps real. Per això m’agrada retornar a les dones de la Revolució Francesa i a l’obrera pintada per Daumier: perquè són precursores de la dignitat de la revolta. Deixo per un altre dia la temptació de contribuir a una lectura de l’art en clau feminista. Des de la sensibilitat contemporània és evident que hi ha situacions que ens foragiten de les zones de confort i és cert que hem avançat, però a les velocitats diverses que fan que el món de les dones d’avui sigui encara més desigual i més mancat dels drets fonamentals. El relat de la història de les dones i de les seves reivindicacions ve de lluny, té un recorregut que encara fa evidents moltes llacunes i tot és poc per revertir la situació però cal no perdre de vista que la humanitat, i amb ella tots nosaltres, tenim el deure de deixar aquest món una mica millor del que hem trobat.
