LOADING

Type to search

Ribes

Fer bondat

Una societat millor només serà viable si la gran majoria de la població no queda exclosa dels elements indispensables per a viure

Teresa Tort

Necessitem esperança. Ens alimentem, respirem, omplim les hores d’accions o reposem en silenci i, mentrestant, busquem creure en alguna promesa. En moltes finestres ribetanes han enganxat cartellets escrits a mà i pintats de colors amb un lema naïf: Tot anirà bé. Amb tantes evidències en contra, aquest eslògan ha esdevingut bàsicament una reivindicació de l’optimisme.

En paral·lel, hem assistit a la difusió massiva d’articles, de vídeos, de cançons i de campanyes diverses que escampen la il·lusió que el món serà millor després d’aquesta lliçó d’humilitat que ens han infringit uns microorganismes. No cal dir que n’hi ha que es postulen en sentit contrari: tot el que funcionava malament, anirà pitjor. En tot cas, em pregunto com podem aconseguir un món millor si no és a partir de la suma de contingents immensos de gestos individuals. Aleshores, ens hauríem de preguntar què cal que passi perquè ens transformem massivament en persones millors? Què vol dir ser bona persona? I de què depèn ser-ho o no? Vet aquí com només aquestes tres preguntes ja ens treuen la son de les orelles.

Segons els diccionaris, una persona bondadosa és la que procura un benestar. Per tant, la bondat està relacionada amb tenir cobertes les necessitats bàsiques i també –ho sabem per experiència– amb el llistó de les aspiracions internes de cadascú. En primer lloc, doncs, una societat millor només serà viable si la gran majoria de la població no queda exclosa dels elements indispensables per a viure (aliments, salut, habitatge i cultura). I la veritat és que ara mateix no tenim indicis que puguem pal·liar a curt termini les desigualtats del model social en què vivim ni que puguem transformar de manera decisiva les relacions jeràrquiques que les provoquen.

Ara bé, com a mínim per als que tinguem els elements fonamentals coberts, el benestar està igualment relacionat amb les ambicions i els desitjos íntims. Potser aquí sí que ens podríem preguntar si és factible un canvi de paradigma. Potser aquí sí que podríem buscar una nova manera de fer, que passaria perquè moltíssimes persones confluïssin cap a una organització col·lectiva més justa. I m’imagino que el primer pas de tots consistiria a trobar respostes compartides a aquestes preguntes cabdals: A què donem valor? Com ens comportem amb les persones amb qui interaccionem? En quins àmbits ens esforcem? A què dediquem el temps?

Per entendre’ns clarament: el món de després d’aquest coronavirus serà millor si defensem l’estat del benestar com una fórmula irrenunciable; si som capaços de recordar que a la feina i a la vida privada cal ser un pont i no un obstacle a les necessitats dels altres; si la pràctica de l’esforç ens fa una certa il·lusió i si estem disposats a participar en espais que reparin els esvorancs que tenen les parets mestres de la casa que habitem.

Continuem fent-nos preguntes: què hi faríem en un món bo? Passejar sense ruta alguns dies a la setmana, saludar amics i coneguts, tenir temps per cuidar-nos mútuament, escoltar els que tenim a prop i els que són lluny, parar-nos a pensar quina és la millor manera de fer una feina… Potser no és tan diferent del que hem après a fer durant aquesta situació tan estranya que estem vivint però ho faríem sense por i sense percebre amenaces apocalíptiques per totes bandes.

En tot cas, fer bondat no serà mai incompatible amb la crítica social ni amb la lluita per preservar o augmentar els drets socials de la població. Fer bondat no podrà equivaldre de cap manera a ser submisos i dòcils. De fet, fer bondat necessitarà en tot moment el coratge i la bona voluntat de molta gent. Una voluntat que ens estalviï de dir: “e vaig en loch on no vull ser portat”, com es planyia el poeta Ausiàs March. Encara ens queda lluny aquest món millor, però no hi renunciem abans d’hora. Si tenim prou visió i prou coratge, algun dia serem millors perquè no haurem renunciat a perseguir els nostres somnis.