LOADING

Type to search

El Marge Llarg

Frasquita

Frasquita Vidal, protagonista del retrat ‘El descans de la violoncel·lista’, de Lluïsa Vidal (1909). Museu Pau Casals, Sant Salvador, El Vendrell.

Com tantes, ha estat molts anys invisible. Ho ha estat en tant violoncel·lista, que professora de música de l’Institut Pau Casals i ànim de l’orquestra del Mestre. Ho ha estat també en tant que la dona que el va acompanyar al llarg de trenta anys, seguint-lo pels camins de l’exili fins que va morir a Prada de Conflent. I, malgrat tot, el retrat que el 1909 li va fer la seva germana, la pintora Lluïsa Vidal, que llueix al Museu Pau Casals de Sant Salvador, essent un dels quadres més significatius de la col·lecció del músic.  Es titula El descans de la violoncel·lista;   la protagonista està asseguda de perfil, abillada de blanc. És una imatge que palesa una triple referència artística: al retrat de la mare de James Whistler (1871), el mestre de les “simfonies en blanc” que van captivar Ramon Casas fins a esdevenir-ne un altre virtuós, i a la Figura femenina (1894, MNAC) de Santiago Rusiñol que té una protagonista tan suggerent com, per ara, innominada.

Sovint ha estat difícil posar nom a les models i figures femenines que genèricament omplen les parets dels museus i les tractats d’històries de l’art. I, no obstant això, totes elles tenen nom propi. Al Museu del Cau Ferrat vam identificar en diversos retrats els trets escardalencs de la model Estefania Nantàs –La morfinòmana, entre altres– i gràcies al musicòleg Romà Escalas a la compositora Matilde Escalas que fins fa poc portava el nom postís de Miss McFlower. De Frasquita se’n coneixia el nom i la mena però el silenci ha planat pel seu record fins dates ben recents. El 2018 en va sortir una biografia escrita per Saskia Hagenmejer, muller del seu nebot-nét Frederic Vidal. Fa ben poc ha vist la llum una narració que amb el títol Estimat Pablo, tal com ella encapçalava les cartes dirigides al Mestre, acaba de publicar l’escriptora Maria Jaén (Rosa dels Vents, 2021), dedicada a Saskia i Frederic Vidal,  i que es va presentar fa pocs dies a la Biblioteca Santiago Rusiñol.

Estimat Pablo  és un relat fonamentat en la discreta vida de Francisca Vidal i Puig (1880-1955), cinquena dels onze fills del matrimoni entre l’ebenista Francesc Vidal Javellí i Mercè Puig, una parella que va educar igual nois i noies en el conreu de les arts per formar una família d’artistes, la més coneguda dels quals va ser la pintora Lluïsa Vidal. Francesca va rebre lliçons de música; deixebla de Pau Casals va excel·lir en la interpretació del violoncel. Es va casar el 1909 amb un amic del Mestre, Felip Capdevila; el retrat que en va pintar Lluïsa va ser un regal de noces que, en morir Frasquita va llegar a Casals perquè sempre la recordés. A ella i a l’estiu de 1921 que van passar a Sant Salvador quan, ja vídua, la ferma amistat personal i musical que mantenien va esdevenir una relació d’intimitat que es va perllongar durant una trentena d’anys i que només va interrompre la mort d’ella. Va ser una relació marcada pel secret de la discreció: Casals estava separat des de feia temps de la soprano nord-americana Susan Metcalfe però no se n’havia divorciat. A les portes de la mort de Frasquita s’hi va casar i la va portar a enterrar al panteó familiar del Vendrell al costat de la seva mare sense esmentar-ne el nom. Actualment també hi resten les despulles del Mestre. Per ella va trencar la paraula donada de no tornar a l’Estat espanyol fins que Franco no hi fos.

Maria Jaén presta la seva veu d’escriptora al monòleg epistolar en el que Frasquita narra la seva vida al costat del Mestre que va admirat i estimat des de la primera trobada. Només així s’expliquen tants anys de fidelitat i submissió. Però hi ha un moment en que ella es rebel·la perquè després de dècades de vida en comú un dels dies del llarg exili Casals la presenta com “Madame Capdevila, la senyora que té cura de mi”. La llarga carta adreçada a l’“Estimat Pablo”, que constitueix una narració perfectament travada, és “el dolor més autèntic” i el relat de la seva rebel·lió.

La memòria de les germanes Vidal Puig transcendeix en la història cultural de Sitges i així ho reflecteix la narració, i a elles es deu una estada de Pau Casals a finals del segle XIX; hi haurà ocasió de rememorar-ho. Però, sobretot, no es perdin les lletres de la Frasquita perquè li atorguen carta d’existència definitiva. Paga molt la pena llegir aquesta reivindicació escrita des de l’amor, l’amor propi i les complicitats compartides de tota una vida escrita en primera persona.

ARTICLE ANTERIOR
SEGÜENT ARTICLE

També pots veure