“Mira, a l’habitació d’aquella finestra hi vaig passar tres mesos”. L’assenyalava amb el dit prim i fràgil com tota ella, quan va ingressar a l’Hospital de Sant Joan un mes de març que ara em sembla llunyaníssim. Les persianes devien ser del mateix color verd de sempre. La meva mare va arribar a Sitges quan gairebé era una adolescent, orfe de guerra, perquè els parents que li restaven havien procurat trobar-li un aixopluc encara que fos lluny de la seva ciutat natal, que era Reus. Com que va fer la resta de la vida a Sitges, els orígens havien quedat en una memòria més o menys llunyana que emergia de tant en tant, però que els darrers anys que va viure sorgia en la conversa encara que no hi tingués gaire a veure. Això ens permetia recosir els records d’una infantesa viscuda en un mas on el pare feia de mosso i la mare les feines de casa, després d’haver passat la joventut fent de noia de companyia de la senyora. La guerra ho va trinxar tot; el pare va morir en un bombardeig dels italians que apuntaren el carro de farratge que, tement que li robessin, no va aturar per amagar-se. La mare va morir de misèria als 41 anys deixant una nena d’onze vivint en un piset, gairebé unes golfes, però que essent a Reus podia anar a l’escola mentre dels dos nois grans, un havia desaparegut al front de l’Ebre mobilitzat amb la Lleva del biberó, i l’altre es buscava la vida per Barcelona. Quan s’havia establert a Sitges i s’havia convertit en una joveneta que feia goig i començava a festejar, es va posar malalta de tifus i la van dur a l’Hospital. “Vaig estar bé a l’Hospital, les monges em van cuidar molt i en Jordi em venia a veure”. D’aquella estada en guardava un bon record.
Per aquest motiu, entre altres, l’Hospital va formar part del referent familiar. Les tardes d’estiu ens hi portaven per jugar a la pineda; la meva mare sempre ens assenyalava aquella finestra. Quan ja era octogenària es va trencar unes quantes costelles i va demanar que la portéssim a l’Hospital mentre no estès del tot recuperada. En va marxar contenta de tornar a casa i agraïda per les cures i per la companyia. També va tenir un esguard per la finestra verda de la cantonada de l’edifici central.
Com el dia que la hi vam ingressar, ja de forma definitiva perquè a casa no hi podia estar més. Tot va ser un aprenentatge: hores de visita, diagnòstic del metge, converses amb les infermeres i amb el personal; anar-hi a celebrar-hi el Dilluns de Pasqua amb les Caramelles, la Festa Major –amb els nets i besnets prenent part activa als balls i bèsties de foc–, Nadal, i els Reis… Van ser dos anys escassos. Però malgrat les llacunes i les onades de desorientació que anaven i venien l’hivern de la memòria, aquell que tot ho esborra amb el seu vent glaçat, no se la va arribar a emportar. Ho constatàvem quan ens preguntava per la gent de casa i ens feia fer el recompte dels nets i els besnets, repetint la frase que pels dinars de Nadal solia adreçar al meu pare: “Veus, Jordi? Vam començar dos i ja som…”. En va arribar a comptar una vintena. L’hivern de la memòria. No hi havia cosa que em fes més basarda com la ventada d’hivern que ens esborrés de la seva memòria, però per sort d’ella i consol nostre no va ser així. Ho pensava fa unes poques setmanes asseguda en una butaca del Liceu, escoltant una meravellosa versió del Viatge d’hivern de F. Schubert, amb lletra de Wilhem Müller; cantava Michael Volle i al piano, Helmut Deutsch. La interpretació creixia en intensitat amb l’escenografia creada pel fotògraf Joan Fontcuberta, entrellaçada amb els poemes de Susanna Rafart. El que en el text original era la pèrdua de l’amor, Fontcuberta ho va reinterpretar com la pèrdua de la memòria, amb una escenografia de màxima nuesa habitada per un malalt hospitalitzat, una infermera i una senyora que hi anava de visita. Era l’escenificació de com la memòria entra en el procés degeneratiu irreversible i com l’Alzheimer tot ho esborra. El punt àlgid en el qual l’absolut de la bellesa entra en xoc amb l’amarga i inconsolable realitat.
Històries de l’Hospital, 2: L’hivern de la memòria
- Publicitat -