Inoblidables, sí

Inoblidables pel que van ser, pel que van aportar a la comunitat i a la Vila, pels seus mèrits personals i per la cultura de l’esforç que en molts de casos encarnen, pel que simbolitzen pel que fa a resistència i resiliència enfront de les dificultats que d’un ordre o altre van haver de superar i perquè totes i cadascuna constitueixen miralls polièdrics del que ha estat la vida de les dones del segle vint. Són les nostres inoblidables.

L’encert ha estat dedicar una exposició didàctica i reflexiva a onze dones de Sitges que formen part de la memòria col·lectiva en una mostra de les que aporten coneixement -més enllà de les evocacions personals que cadascú hi pugui fer – i de les que ens interroguen, i no poc. Podria ser més extensa, perquè el nomenclàtor femení amb qui estem en deute és llarg i els mèrits són sempre matisables, però no es pot discutir la voluntat de deixar constància d’un grup remarcable d’inoblidables. Ha estat un encert també que la iniciativa fos conjunta entre les regidories de Cultura i de Drets Socials, i un exemple per a altres regidories que encara no siguin del mateix color polític  ja fóra hora que es plantegessin accions similars com aquesta, de les que queden. Perquè d’actes efímerament efímers Sitges en va ple.

Però retornem a cadascuna de les inoblidables. Un col·lectiu de dones dedicades a servir Déu i el pròxim en la concreció més elemental de proximitat com és un hospital i per uns anys l’escolarització de les noies encarnat en les Mares Concepcionistes que van viure i treballar a Sitges; una professora de música pel piano de la qual van desfilar centenars de criatures a les que sovint s’adreçava amb un vocatiu que només a ella li vaig sentir a dir, que és ‘prenda’, que els deia la Montserrat Almirall; una comadrona que va conèixer les penalitats de la guerra i la postguerra i que va ajudar les dones en el trànsit de la maternitat, com Balbina Sentís; una dona singular i creativa que ens va deixar una crònica impagable de la guerra civil a Sitges vista des de les vicissituds d’una família d’estiuejants dels d’abans, com Quima Caballol; una pintora que va treballar des dels seus silencis interiors i un esguard blau de tendresa com Angeles Santos; una bibliotecària vocacional que no només es va ocupar del servei de lectura pública sinó també de suplir amb activitats culturals el desert d’unes quantes dècades, de les successives ampliacions de la Biblioteca Santiago Rusiñol i de la formació d’una magnífica col·lecció local i patrimonial d’alt valor cultural, com Lolita Mirabent; una directora fabril i magnífica actriu i cantant que va alegrar els escenaris sitgetans com Mercè Sanabre; la dona que va presidir el Ram de Tot l’Any a Santiago Rusiñol i el va portar al Record Guiness que va ser Rosa Muntaner; la pintora Teresa Ferrer seguint la vocació artística heretada del pare amb voluntat de llenguatge propi des de la figuració, i la que va ser la primera dona regidora de l’Ajuntament de Sitges Manela Rosés i Capdevila. Onze magnífiques inoblidables que tenen dedicat un carrer cadascuna guanyant un punt més de visibilitat pública.

Cal destacar i reconèixer el comissariat de l’exposició a càrrec d’Alba López-Varas i el disseny realitzat per Fabiola Llanos. Organitzar la mostra ha comportat un treball previ de recerca i documentació del que es veu només la punta de l’iceberg però sense el qual la qualitat de l’exposició no seria la mateixa. Més enllà de la seva presentació accessible sense renunciar al més important dels continguts de cadascuna de les inoblidables, la resta del treball documental de situació de context no s’hauria de perdre. I és que no hi hauria d’haver cap exposició, i encara menys com el que aquesta significa, sense el seu catàleg i, per tant, insisteixo en la necessitat de la seva existència, encara que sigui a posteriori: justament per no oblidar. A destacar, també el disseny. Més enllà de la facilitat de transport i muntatge de la mostra –que hauria d’anar circulant per diversos espais sitgetans– el leitmotiv visual que ha ideat Fabiola Llanos colpeix pel que té de gràfic i de compromès: la petjada que entronca amb una xarxa de sensibilitats representades pels fils neuronals en una interrelació atemporal i permanent. Perquè és la petjada que, en tant que comunitat, ens uneix a les nostres dones inoblidables. Tot plegat és més que una reivindicació, perquè invoca la necessitat de comptar amb presències permanents en la construcció de la memòria col·lectiva, com la de les nostres dones inoblidables.

Articles relacionats