LOADING

Type to search

El Marge Llarg

Jacques Villeglé i el traç de la memòria

“Els pintors són feliços perquè mai no estan sols. La llum i el color, la pau, l’esperança els faran companyia fins a la fi del dia, o gairebé” Winston Churchill, en reescriptura de Jacques Villeglé (2021-2022)

La frase de Winston Churchill que Jacques Villeglé (1926-2022) va triar i ha deixat fixada a la capçalera de l’exposició que aquest estiu li dedica la vila bretona de Saint Malo, constitueix un doble deixa de l’artista. L’ha feta seva des de la reflexió que dóna sentit a tota una vida dedicada a la creació exercida amb la més absoluta llibertat, i la transmet a manera de testament social i estètic després d’haver practicat un art sincer, innovador i compromès. De què, si no, hauria persistit en investigar per crear un alfabet propi a partir dels grafittis, dels símbols i les lletres atorgant-los una nova capacitat expressiva amb formes pròpies? Des de que el 1969 va topar amb una inscripció contra Richard Nixon a l’estació République del metro de París, es va abocar a aconseguir un llenguatge nou i diferent, el seu personal alfabet sociopolític que caracteritza i rebla bona part de la seva producció. L’interès per la tipografia li venia de lluny, perquè se sentia més dibuixant que pintor inspirant-se en la idea de Picasso segons la qual es pot escriure una pintura amb paraules i es poden pintar sensacions en un poema,  justificant una recerca enderiada que ha durat cinquanta anys. Per tot plegat el lema que presideix l’exposició de Saint Malo pren un significat testamentari.

Quan es va projectar l’exposició que aquest estiu encapçala el cartell artístic de la ciutat res no feia suposar que l’artista n’havia de ser el gran absent; ell mateix va tenir cura de tots els detalls, ajudat per la seva filla, la historiadora de l’art Valérie Villeglé juntament amb Marianne Le Metayer i Catharine Elkar. Nascut a Quimper, va cursar estudis d’art i d’arquitectura a Nantes i a Rennes mentre habitava a Saint Malo. Va ser allà on va construir la primera escultura amb ferralla recollida al Mur de l’Atlàntic de la ciutat resultant dels bombardeigs americans al final de la Segona guerra mundial. Titulada Fils d’Acer: carrer dels Corsaris, Saint Malo (agost 1947, col·lecció Centre Pompidou, Paris) obre la mostra que la ciutat li ha dedicat i que es va inaugurar a primers de juliol, com també va presidir la que la Fundació Stämpfli Art Contemporani li va dedicar a Sitges el 2013. El 1949 Villeglé es va traslladar a París, on va iniciar el seu decurs artístic de precursor del Pop Art i de futur integrant del corrent dels Nous Realismes, amb una especial atenció vers el que constitueix l’espai públic en tant que àmbit d’expressió artística. Aquests dies el crític Philippe Dagen l’ha recordat com el cronista de la França contemporània; la seva obra forma part de museus, galeries i col·leccions d’Europa i els Estats Units i, sortosament, de la col·lecció permanent de la Fundació Stämpfli.

Villeglé va passar de la ferralla als objectes trobats i a atorgar un nou sentit i un nou missatge al que ha estat denominat com la poètica dels cartells estripats. La seva aportació passa per la voluntat d’elaborar un art popular amb els cartells arrencats de les parets, icones de la cultura dominant, per transmetre un missatge crític. El nou realisme palès als cartells estripats ha estat una contribució cabdal a les arts visuals franceses i europees en atorgar una nova vida als cartells a través d’un missatge radicalment diferent i sorgit de la motivació del seu traç. L’exposició de Saint Malo mostra la seqüència evolutiva de Villeglé  passant per les primeres experiències sobre alfabets i tipografies, la visualitat de la pintura sense teles ni pinzells, per grafittis i cartells polítics, per imatges de Bretanya – un apartat dedicat als seus escenaris de joventut, als que retornava periòdicament – i una mostra del que ha estat la seva contribució als nous realismes. L’exposició que va fer a Sitges el 2013, titulada Les parets tenen la paraula estava focalitzada en el seu procés de treball compromès amb les arts visuals a partir de recrear, refer, reelaborar el llenguatge plàstic dels cartells arrencats.

Em sembla important remarcar la voluntat de l’artista de mostrar-se als noranta-sis anys amb una exposició que incideix en la importància del traç a través de la memòria del seu propi trajecte. Villeglé ha estat un home treballador i optimista, un artista inquiet i disconforme amb l’evolució artística del pensament únic de l’abstracció. D’aquí la importància de la seva participació als nous realismes de final i inici del segle actual. No en va tenia per divisa aquella frase d’Henry Michaux que diu que l’art és el que ajuda a desempallegar-nos de la inèrcia. Ara que ja no hi és perdura el traç de la seva memòria en el que haurien estat deixalles i ell ha reconvertit en obres d’art, icones i cròniques del seu temps.

ARTICLE ANTERIOR
SEGÜENT ARTICLE

També pots veure