LOADING

Type to search

El Marge Llarg

Joan Alegret. Record d’un home savi, crític i benhumorat

Un dels darrers retrats de Joan Alegret. © FilCatLinGenUIB.

Les persones que es dediquen a la docència, sigui quin sigui el cicle educatiu, deixen diversitat de petjades que el temps va situant als prestatges de la memòria individual i col·lectiva. N’hi ha que en la seva dedicació congrien tota mena de sentiments contradictoris i d’altres són objecte d’unanimitats en ferm. Aquests dies que les xarxes socials i la premsa escrita han donat la notícia de la mort del professor i catedràtic de Filologia Catalana Joan Alegret (Canet de Mar, 1941-2021), els seus deixebles i amics hem constatat que en Joan era una persona apreciada i estimada per les seves qualitats humanes i per la seva aportació a la docència i la creació del coneixement tant singular com constant en l’actitud i els afanys, i discreta en les formes d’obrar.

Joan Alegret va ser professor de la UB 1968-1979, “l’etapa heroica del primitiu Departament de Literatura Catalana” com ell la qualificava i molts de nosaltres podem verificar, amb Antoni Comas de catedràtic. Els avatars professorals el van portar a la Universitat de les Illes Balears, d’on va ser professor des de 1979 fins 2011, mantenint-hi el vincle d’investigador col·laborador.  Va impartir classes, va fer recerca i va dirigir tesis doctorals, entre altres sobre Frederic Soler i Baltasar Porcel. Les seves conviccions el van portar a col·laborar amb la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent des de 1971, on les seves classes sobre la relació entre literatura i astrologia van cobrar fama i anys més tard es va incorporar al quadre institucional de la UCE. Va demostrar que l’erudició, la recerca i el coneixement no estan renyits amb la innovació sinó que en són elements necessaris i complementaris. L’estudi de les formes poètiques, el sonet i la tanka especialment, i de les figures literàries de Bernat Desclot, Pere Serafí, Francesc Fontanella, Francesc Renart i Arús, Marià Aguiló, Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera, Llorenç Riber, Màrius Torres, Espriu, Villalonga o Mercè Rodoreda configuren un vast corpus dispers, que caldria reunir i recuperar, així com les seves traduccions de sonets portuguesos i occitans, la major part inèdits. D’aquesta trajectòria en queda el testimoni que han evocat la comunitat universitària, els companys, els deixebles i els amics: era un home estimat i valorat.

Joan Alegret va ser un soci militant de l’Ateneu Barcelonès l’indret de la seva vida cívica i cultural. El jardí, el cafè, el restaurant, els salons i la biblioteca formaven part del seu hàbitat natural quan no era a les aules universitàries o al claustre del Pati de Lletres de la UB. La necessitat de democratització d’una institució on quan hi arribar en ple franquisme crepuscular mantenia enquistats els estigmes de l’època,  va ocasionar que amb altres amics i companys de mentalitat entre democràtica i conspirativa com Josep M. Prim i Montserrat Roig presentessin una candidatura d’oposició que les eleccions de 1975 van portar a la Junta directiva. Aquests fonaments i els de l’etapa heroica de l’antic Departament de Filologia Catalana són etapes que cal no oblidar.

Per a Joan Alegret les biblioteques eren i un espai natural de cultura i benestar. Nascut a Canet de Mar va ser un lector i col·laborador fidel de  la biblioteca pública del seu poble i apreciava com pocs el treball de les bibliotecàries. En el cas de Canet es tractava de  Flora Besa, que s’hi va jubilar després de dècades de dedicació; en el cas de Sitges, de Lola Mirabent, que coneixia a través de la Flora,  perquè també va freqüentar la biblioteca més com a col·laborador que com a lector.

Érem bons amics, sí. Abans de ser professor meu a la UB a tercer de carrera l’havia conegut a l’Ateneu Barcelonès. Als darrers anys setanta venia a casa nostra a l’estiu, nedava a la platja de Sant Sebastià, passàvem per la biblioteca i manteníem llargues converses sobre el microcosmos literari de Barcelona, l’Ateneu, i el nomenclàtor professoral universitari. En vaig aprendre molt, de Joan Alegret. De la seva actitud fidel als seus principis humanistes, literaris i a les conviccions pròpies sense caure en el dogmatisme, contra el qual s’havia vacunat amb una ironia tan profunda com subtil. Era un home savi, bo, crític, escèptic i benhumorat. Un tresor que amics i deixebles hem perdut però que va deixar unes llavors tan ben sembrades que encara conserven una exemplaritat que podem reconèixer i apreciar.

ARTICLE ANTERIOR
SEGÜENT ARTICLE

També pots veure