Recordo que entre els llibres que hi havia a casa dels meus avis em cridava l’atenció un que portava per títol L’últim replà. La coberta era virolada i el seu color destacava entre la tela de color verd de l’enquadernació del Dr. Zhivago i del blau de Éxodo, de Leon Uris –dos títols directament relacionats amb dos dels films més destacats i exitosos dels anys seixanta–. D’Espinàs hi havia un altre llibre, Combat de nit, però malgrat l’atractiu de la coberta no sé perquè no m’atreia tant. Més endavant em vaig quedar amb els llibres, aquests quatre i uns quants més, amb permís de la meva àvia Adela.
Explico l’anècdota perquè Josep M. Espinàs va ser un dels escriptors més destacats de la nova generació de novel·listes que des dels anys cinquanta va dedicar-se amb voluntat i ofici a l’escriptura i de ben aviat va crear un públic propi. De primer, van ser obres de –diguem-ne– ficció. Diguem-ne, perquè Espinàs va irrompre amb l’estil del realisme de postguerra, una forma narrativa que era comú a l’Europa del moment amb diferents matisos i llenguatges, però que incidia en les vides de la gent, la seva quotidianitat, problemes, frustracions i il·lusions. Eren els anys de l’existencialisme i d’un determinat sentit de la vida que prenia cos en la literatura en català del moment. La seva collita de narrador, fos des de la novel·la o la narrativa breu, el va fer mereixedor dels guardons més cobejats del moment. El 1953 havia obtingut el Premi Joanot Martorell per la novel·la Com ganivets o flames; Varietés (1958) va guanyar el Víctor Català de narracions i L’últim replà el Sant Jordi de 1961. L’escriptor Joan Fuster en la seva Literatura catalana contemporània (1972) tancava la nòmina d’escriptors amb els nascuts el seu mateix any, el 1922, però no es va poder estar de citar alguns noms dels més joves, com Baltasar Porcel, Blai Bonet, Estanislau Torres o Josep M. Espinàs.
Als primers seixanta Espinàs es decanta vers una altra mena de prosa amb la que avui és majoritàriament evocat, com és la narrativa de viatges i el periodisme literari. En la seva extensa producció destaquen, a més de la qualitat i l’ofici, l’habilitat de l’escriptor juntament amb l’aguda observació del periodista que esdevingué i que va omplir diàriament i durant anys les columnes primer del diari Avui i després les d’El Periódico. Va practicar l’excursionisme literari a peu i ens ha deixat un repertori extens i únic de geografies i paisatges dels Països Catalans i de la Península Ibèrica. Ha escrit prosa de ficció, de no ficció, memorialística, entrevistes i cançons.
Quan el 1961 es va constituir el grup de cantants en català titulats Els Setze Jutges Espinàs en va ser un dels promotors i més actius intèrprets. Gran admirador de Georges Brassens en va traduir les cançons i les interpretava acompanyat de la guitarra. En va composar de pròpies amb un to de lirisme quotidià i un punt d’ironia –L’Agenda és impagable…–. Va enregistrar diversos discos i Joan Capri li va cantar cançons que havia escrit per als seus monòlegs. Amb tot, la cançó que li ha donat més fama ha estat l’Himne del Barça, a la que va posar música Manuel Valls i Gorina.
A Sitges, on va venir en diverses ocasions, entre altres a la Biblioteca Santiago Rusiñol, li devem la propaganda visual dels nostres Gegants al llibre Festa Major (1969), en el que descrivia les festes majors més significatives del país, acompanyades de fotografies d’Eugeni Forcano: la geganta, tan guapa com sempre, i al seu darrere els Cubanitos i els cabeçuts; una delícia en blanc i negre…
Ara que Josep M. Espinàs ha pujat al seu últim replà, al Palau de la Generalitat, on centenars de persones han passat per acomiadar-se’n i agrair-li tantes i tantes pàgines com ens ha deixat, he recuperat els dos llibres seus que em va donar l’àvia Adela i alguns altres que han anat entrant a casa amb el temps. Les dedicatòries de l’escriptor m’han recordat la vetllada amb motiu del programa que va organitzar la Institució de les Lletres Catalanes de L’escriptor del mes celebrada a la cafeteria Roy. Era el febrer de 1990. He rescatat una de les dedicatòries que em va escriure amb lletra clara i endreçadíssima, al llibre Combat de nit: “Per a Vinyet Panyella, desitjant-li el millor resultat en el combat de cada dia”. Gràcies per tanta lletra i per aquesta divisa, admirat Espinàs.
