Fa dies que les màquines van i venen pel carrer Rusiñol i Àngel Vidal i dins del Retiro se sent soroll d’obres. Finalment, han començat els treballs de recuperació i rehabilitació del Saló Teatre del Retiro després d’un període d’inactivitat forçada per tot el que no fos la projecció del cinema. Posar a normes i complir tots els requisits de seguretat és un repte definitiu per a la continuïtat i pervivència de qualsevol local d’ús públic. La Societat Recreativa El Retiro sap molt bé fins a quin punt aquests requisits són absolutament condicionants i com afecten l’edifici centenari i, en com altres ateneus i entitats socioculturals de llarga trajectòria històrica, les normatives són determinants i els costos elevats, sobretot quan hi ha la voluntat de recuperar el patrimoni artístic.
Aquest és el cas del Retiro. Enfront de la necessitat normativa ha decidit no només resoldre-la sinó que s’ha proposat recuperar tota l’esplendor i l’atractiu del saló teatre noucentista que després de l’incendi sofert el 1917 Miquel Utrillo va construir amb materials que n’allunyaven el perill: maó, ceràmica i el mínim indispensable de fusteria. És una decisió valenta i entusiasta perquè comporta recuperar un espai únic com és el d’un teatre noucentista construït de cap i de nou amb un estil característic i unitari, directament emparentant amb el gran conjunt noucentista de Maricel.
Miquel Utrillo, dibuixant, crític d’art i home d’uns coneixements artístics il·limitats havia estudiat enginyeria a París entre 1880 i 1882, quan la família va haver de fugir de la persecució de què eren objecte els liberals, entre els quals es trobava el pare de l’artista. S’instal·laren al 21 de la Place de la Madeleine, en un edifici on hi havia altres catalans que havien patit la mateixa sort. París era ja llavors una ciutat declaradament moderna on les arts, l’arquitectura i l’urbanisme constituïen el gran atractiu. L’exposició de 1878 havia estat definitiva per la consolidació d’un esperit decididament innovador i modern en tots els àmbits. Tot feia esperar que el jove Utrillo aprofitaria l’avinentesa per assolir una formació adient amb els nous temps. Però l’oportunitat que li oferia a Montmartre la vida bohèmia, lliure i artística el va atreure molt més que els estudis de l’escola superior d’enginyeria que, finalment, li va lliurar la certificació d’haver-los cursat sense especificar si els havia acomplert per obtenir el títol. Montmartre i la jove model i aprenent d’artista Suzanne Valadon el van captivar del tot, però intel·ligent com era, el que havia après li va servir per presentar un Panorama de la batalla de Waterloo a l’Exposició Universal de Barcelona el 1888 i, anys més tard, per posar en marxa el gran projecte del complex de Maricel a Sitges (1909-1921).
Quan el Retiro es va cremar, salvant només la boca de l’escenari, els directius del moment van pensar en Utrillo a la vista dels resultats espectaculars de la construcció del Palau de Maricel. Utrillo es va avenir a fer-se càrrec del projecte i va plantejar un edifici de gran cabuda construït amb la mateixa estètica que Maricel, de materials tan senzills com resistents i una decoració cromàtica característica. Els que recorden com era el Retiro d’abans de la reforma dels anys setanta faran memòria de les baranes de teula i les harmòniques voltes del sostre.
El projecte actual contempla una realització en dues fases i s’ha iniciat la primera per a la qual es disposa de finançament, però caldrà cercar recursos per a la segona. Aquest és un projecte exemplar pel que té d’aportació del medi associatiu a la vida comunitària i ofereix el valor afegit d’una recuperació patrimonial que cal cuidar i acompanyar. No crec que hi hagi al país cap altre teatre noucentista que estigui en condicions estructurals de ser recuperat tan integralment com el del Retiro; les circumstàncies el converteixen en un projecte singular i únic que Sitges l’ha de complir perquè forma part de l’ADN, de la memòria històrica, de l’imaginari col·lectiu i de la vida sociocultural del present i del futur.
