LOADING

Type to search

El Marge Llarg

La tendra mirada d’en Toni Sella

En Toni Sella, obrint el cicle Visions Íntimes del Cau Ferrat, l’any 2006. (Frèia Berg)

“L’amistat que no ment ni coneix desconhort,
vet aquí el que diré…”
Trinitat Catasús

Des de les expressions més espontànies de dolor i sentiment fins a l’evocació dels records que van sorgint al pas dels dies, aquesta setmana, en Toni Sella és omnipresent, ja ben instal·lat a dalt del cel de Sitges. El cel de Sitges és més que una metàfora de consolació. Quan t’adones de la intensitat de la llum, la blavor, el gris blanquinós de la calma calitjosa, el roig encès dels capvespres de la tardor i de l’hivern, quan contemples el cel de Sitges a qualsevol hora, imagines que és el lloc on habiten tots els teus que han passat avall de la vida terrenal.

És on l’estimació i la voluntat de perpetuar-los a prop teu els situen a l’abast de la teva mirada quan esguardes l’infinit. És el cel dels Luministes, que a en Toni li agradaven amb passió. Del poeta Trinitat Catasús, que va cantar el pas del temps i la intensitat de l’hora. Del pintor Sunyer, que hi feia volar les orenetes, sense núvols… Aquestes són algunes de les imatges que se’m van acudir quan ell ja havia traspassat la línia de l’horitzó i havia deixat de patir i de batallar contra la malaltia crònica. Desitjava, havia confessat, que fos el més llarga possible i va convertir en divisa el vers del poeta. “Doncs prenguem de la vida el que vol cada instant”.

En Toni Sella era sorneguer i entranyable, una combinatòria no gens fàcil per a tot un caràcter com el seu, persona de bon cor i apassionada per tot el que li agradava de Sitges i del seu ADN més profund. Quan deia de fer les coses a la sitgetana manera, volia dir que calia fer-les primer i, si de cas, després arreglar-les com fos. Una vida de 58 anys és breu quan la malaltia la sega però, alhora, les vivències i experiències deixen petjada. I, per mi, el record més viu d’en Toni Sella rau als Museus de Sitges, al Retiro, a la Festa de la Poesia i a L’Eco de Sitges.

L’arribada d’en Toni Sella als Museus va ser una benedicció després de dècades de desprofessionalització sistemàtica i de governança de maneres colonials. Li devem –i no és poc– el retorn dels Museus a la població, en recuperar la relació institucional amb la vila i els seus habitants. Sobretot, a partir del 75è aniversari de la mort de Rusiñol. Li devem, també, el projecte d’obres que va culminar el 2014 i que s’havia iniciat amb l’obtenció de l’ajut econòmic que, després de dècades de misèria, havia de fer possible la rehabilitació dels museus del Cau Ferrat i de Maricel. Per ell va ser un projecte agredolç i difícil degut, principalment, a una governança i unes dinàmiques que no van ajudar. Però també és cert que, essent ja director de L’Eco de Sitges, els va disfrutar mentre li va ser possible.

La presidència del seu estimat Retiro va constituir un important període per a la societat pel valor sociocultural que atorgava a les entitats locals –com també al Grup d’Estudis Sitgetans, per exemple–. Des del Retiro, seguint la tradició poètica de la Festa de la Poesia de 1918 i de l’Homenatge al poeta Catasús el 1950, va acollir amb la millor disposició i generositat la Festa de la Poesia, a la qual es va integrar a tots els efectes, així com també els esdeveniments poètics que durant uns anys es van organitzar a la Cava de l’entitat.

La direcció de L’Eco de Sitges va constituir el punt d’inflació més satisfactori de la seva llarga trajectòria de periodista. Va contribuir decisivament a la gran transformació del setmanari en uns moments en què la seva continuïtat perillava irremissiblement i hi va consolidar la renovació que avui fa que sigui un cas d’èxit únic, premiat i reconegut entre la premsa comarcal del país. Alhora, les seves editorials eren el viu reflex de la seva visió del món i, qui diu el món, diu Sitges i les seves circumstàncies. Una visió lliure, documentada, crítica, positiva i amorosida sense límits. Perquè en Toni Sella era un sentimental i, malgrat l’aire mig entremaliat i un punt foteta, més llarg que un dia sense pa, intuïtiu i obstinat, era un ésser que, per mica que et fixessis en aquell esguard inquisitiu i aparentment despreocupat, hi descobries una immensa tendresa que serà impossible d’oblidar.

ARTICLE ANTERIOR
SEGÜENT ARTICLE

També pots veure