LOADING

Type to search

El Marge Llarg

L’escultor Enric Clarasó, el tercer de la colla

L’escultor Enric Clarasó (1857-1941)

Una bona notícia és l’aparició de la monografia dedicada a l’escultor modernista Enric Clarasó (Barcelona, 1857 – 1941), una obra elaborada amb temps i constància per la historiadora de l’art Isabel Coll i publicada pel segell editorial d’ El Centaure Groc (novembre 2021). En realitat és un volum que en conté dos; el primer dedicat a la biografia artística del personatge, i el segon al catàleg de l’obra escultòrica de l’artista. Un llibre d’aquesta magnitud i precisió ideat amb voluntat exhaustiva contradiu la tendència irrefrenable a la immediatesa i la superficialitat actuals perquè l’esforç a mig i llarg termini es cotitza a la baixa; és el que té la modernitat líquida en que tot s’hi val per pontificar a base d’unes quantes referències caçades al vol. L’exemplaritat del doble volum dedicat a l’escultor Clarasó fa que les seves més de vuit-centes pàgines constitueixin un afortunat contrast que posa en valor la necessitat de valorar actituds a favor de la recerca i la creació de coneixement;  ni que sigui per aquest sol fet ja val la pena parlar-ne.

Però encara hi ha més. D’entre les arts plàstiques l’escultura es troba en dèficit d’estudis i d’exposicions en comparació amb la pintura. És cert que els estudis de Susanna Portell sobre l’escultor Enric Casanova, d’Ignasi Domènech sobre els escultors Pere Jou i Gustau Violet, les mostres dedicades als  escultors Josep Clarà o Joan Borrell Nicolau o les de l’autora del llibre sobre Josep Reynés o els Vallmitjana constitueixen importants aportacions als estudis de l’art català modern, però tot i així  falten més coneixement i més visibilitat, tant de conjunt com individualitzada,  de l’escultura catalana en relació amb els corrents de la modernitat dels dos darrers segles. En aquest sentit, l’obra destaca Clarasó en el context del Modernisme aportant un cúmul d’informació, essencial i definitiva, sobre la biografia artística i l’obra realitzada, situant-la en el context europeu – principalment, francès – de l’època.

Clarasó va ser un artista tan vocacional com foren els seus dos amics de per vida, els pintors Santiago Rusiñol i Ramon Casas, per bé que la situació econòmica entre ell i els pintors, descendents de la burgesia industrial, no era la mateixa. Però res no va impedir que des de ben joves esdevinguessin amics fins que la mort els va separar. Entremig es van escolar gairebé cinc dècades en les que van compartir afanys, neguits, amistats, ciutats, paisatges, exposicions i èxits. La correspondència publicada revela matisos i detalls més enllà del text general i les imatges que l’acompanyen. El catàleg  descriu i analitza les diferents obres de l’artista endreçades sistemàticament dins del conjunt total de la producció amb referències a les primeres crítiques rebudes.

Per bé que l’obra és dedicada a Clarasó conté noves aportacions relatives a Santiago Rusiñol i a Ramon Casas. En aquest sentit és també significativa l’aportació respecte les obres de l’escultor conservades al Cau Ferrat. D’una banda, es tracta de les escultures “Un viatger” (1890), coneguda també com “Anant pel món” –, assimilant la figuració de l’home que viatja amb el títol del primer recull de proses de Rusiñol (1895) – i del “Forjador català” (1896) una de les obres centrals del Gran Saló. D’altra, es revela que Clarasó va ser l’autor de l’ornamentació escultòrica de la galeria nord, amb les claus de volta en pedra, els capitells que decoren les columnes i un ornament escultòric representant un animal fantàstic.

L’obra de Clarasó és analitzada amb detall al llarg del llibre en relació amb els més importants esdeveniments artístics en els que va participar i amb les mítiques exposicions Rusiñol-Casas-Clarasó de la Sala Parés. Quan el 1890 se’n preparava la primera, Ramon Casas s’oposava a la presència de l’escultor perquè, pensava, que no era pertinent barrejar pintura i escultura. Va ser gràcies a la tossuderia de Rusiñol que finalment Clarasó va ser admès i així aquella original i indivisible troika va celebrar una desena d’exposicions, les més periòdicament constants al llarg de la dècada dels anys vint. També Rusiñol va dedicar alguns textos a l’amic escultor, entre els que destaca el que es va publicar a l’àlbum d’escultures Clarasó (1925), en el que es llegeix un judici crític tan simple com determinant: “Escultura seria, noble i un si és no és sentimental”.

No vull deixar de dir que ara que ja existeix l’estudi, definitiu, sobre l’escultor Enric Clarasó, fóra determinant que se’n fes una gran exposició antològica. És un deute històric que els museus catalans, i per començar els de Sitges, haurien d’acomplir.

ARTICLE ANTERIOR
SEGÜENT ARTICLE

També pots veure