Text de Toni Llorià
Els jugadors marquen gols, suen la cansalada i s’emporten la glòria. Són ells qui guanyen els títols i qui fan grans els clubs, però darrera de tot gran club hi ha grans treballadors. Pencaires que fan les coses fàcils, que es deixen els pebrots i, per sobre de totes les coses, que s’estimen el club. Una intendència anònima que és l’ànima d’una entitat. Des de 1991 al FC Barcelona d’handbol una d’aquestes persones és Milan Kalina, que d’ençà de la seva retirada col·labora amb l’handbol blaugrana.
Serbi de naixement i català d’adopció, Kalina va capgirar l’handbol blaugrana com Kubala ho va fer al futbol o Norris al bàsquet. Va canviar la manera de jugar i competir imposant un caràcter guanyador. El seu llegat, mai prou valorat; ser mentor dels Masip, O’Callaghan, Barbeito, Barrufet i Urdangarin que anys més tard van escriure les millors pàgines de la història de l’handbol. Cultivat, malparlat i generós, a ell es deu l’adaptació de grans com Patrick Cavar, Dejan Peric, Danjel Saric o Siarhei Rutenka. Per a tots ells; sempre un detall i un bon consell.
Després de 21 anys al peu del canó, el silenci de Kalina –190 centímetres i 115 quilos– val el seu pes en or. Les ha vist de tots colors i una biografia seva seria de les que portaria cua. Parla serbi, anglès, francès, rus, castellà i català, però calla la bíblia en vers. Campió olímpic i d’Europa, Kalina no es va fer milionari amb l’esport. Li va tocar viure una època en que els contractes espatarrants i les criaturades encara no s’havien fet lloc a l’handbol. Li va anar de ben poc. Deu anys més tard, un jugador com ell hauria pogut viure acomodat. Però no va tenir aquesta sort. Contràriament a la majoria, ell sí va trobar temps per estudiar i és enginyer geòleg. Contràriament a la majoria, no es va trobar res fet i és delegat de transport a Catalunya de la multinacional publicitària JC Decaux per mèrits propis. Contràriament a la majoria, sap què és pencar de sol a sol amb un sou adequat al mercat laboral dels terrícoles. Ningú no li ha regalat res i no ha pidolat res a ningú.
El seu caladíssim accent balcànic recorda amarg com Iugoslàvia es va fer bocins, però no escatima ni una engruna d’hospitalitat a croats, bosnians, eslovens o macedonis. “El passat és passat. Tots són dels meus”. Va viure a Barcelona la guerra dels Balcans i ara, des del carrer Urgell 153 promou la cultura sèrbia a través de la cuina. La memòria col·lectiva potser és desagraïda amb jugadors com ell, però persones com Milan Kalina sempre estaran en la memòria dels que l’envolten. Ви сте диван, Kaлe (ets gran, Kale).
Ara estiueja a sitges i es president d’honor denla fundacio veterans de sitges. Es un enamorat de la nostre Vila i es un sitgeta mes que de tant en tant juga al municipal d’aiguadolç amb els seus amics!!! Milan Kalina!!!
