LOADING

Type to search

El Marge Llarg

Louise Michel, al temps de les cireres

Entre els dos mesos entre el 18 de març i el 28 de maig d’enguany es compleix el cent cinquantè aniversari de la Comuna de París, el primer intent de construir una alternativa popular i democràtica enfront del capitalisme i del pensament conservador. El fracàs militar de la política imperial de Napoleó III va desencadenar la revolució i les esperances d’una població especialment castigada per les privacions i les desigualtats,  de manera que a París i a les grans ciutats de França com Lió, Marsella, Grenoble o Tolosa del Llenguadoc es va proclamar una revolució de caràcter social i autogestionàri i,  com diu el propi nom, comunitari, per instaurar la Tercera República francesa. Es van adoptar mesures de socialització i col·lectivització que, en el camp de la cultura, van ser gestionades per la Federació d’Artistes de París presidida pel pintor Gustave Courbet, l’inspirador de l’enderroc de la columna de la Place Vendôme que commemorava les victòries napoleòniques; això li va costar persecució, presó, multa i l’exili on va morir.  Les esperances que la Comuna que va congriar van ser destruïdes a cop de canó i de fusell per part de les tropes governamentals la darrera setmana de maig de 1871 deixant un balanç de desenes de milers de morts i ferits. El pintor Eduard Manet en va deixar un testimoni gràfic corprenedor i el poeta Arthur Rimbaud descrivia París com la ciutat del dolor. El moviment popular de la Comuna parisenca va constituir cita obligada de pensadors com Karl Marx i de polítics com Lenin i Kropotkin.

Les dones no en van quedar al marge i van esdevenir protagonistes del moviment comunal i de la defensa dels ideals donant testimoni de la seva convicció i coratge sense renunciar al seu ideari progressista malgrat les morts, les deportacions i els empresonaments. Entre elles destaca Louise Michel (1830-1905), la primera que enarborà la bandera negra: “Mai més la bandera roja xopa de la sang dels nostres soldats. Des d’ara brandaré la bandera negra amb el dol pels nostres morts i les nostres il·lusions”, proclamava el 1882. Activista política i social, escriptora, pedagoga, animalista i humanista, imbatible en les seves conviccions, va dedicar la vida sencera a predicar amb l’exemple dels seus ideals. La lluita amb l’uniforme de la Guàrdia Nacional defensant la bateria de canons de Montmartre i la seva activitat com a infermera a les darreres barricades li van valer la deportació a Nova Caledònia el 1871. En va retornar el 1880 i va ser rebuda a París en olor de multituds. Mai no va abandonar ni l’activisme, ni l’escriptura i va morir a Marsella en ple activisme.

Louise Michel no era una dona bonica però tenia un esguard que reflectia el seu caràcter. Laurent Tailhade la descrivia amb “rostre de trets masculins, d’una lletjor proletària, tallat a cop de destral al cor d’una fusta més dura que el granit, màscara de fúria il·luminada pels ulls més bonics del món, per uns ulls de tendresa i claredat…”. La seva personalitat atreia poetes i músics. Víctor Hugo i Paul Verlaine –que s’havia casat amb una de les seves deixebles– li van dedicar inflamats poemes d’homenatge. Michel havia esdevingut un referent a Montmartre des de les barricades de 1871, i el seu retorn el 1880 coincideix amb l’exili de la família de Miquel Utrillo a París, on el jove freqüenta Montmartre i Suzanne Valadon. Louise Michel no era un estranya per a ningú que sovintegés el barri durant els anys de la bohèmia abans del tomb de segle, de manera que hem de creure que quan Rusiñol va estrenar al Romea el drama de “La lletja” (1905), no sense conflicte amb les autoritats per la reacció de les classes populars, s’havia inspirat en la llegenda i la personalitat de Louise Michel.

La balada que identifica Louise Michel amb la Comuna, la revolució i l’esperança és la cançó que Jean Baptiste Clément li va dedicar amb el títol de El temps de les cireres (1886), amb música d’Antoine Rénard. És la cançó que evoca les esperances i les heroïcitats dels dies de la Comuna, la sang vessada, la nostàlgia d’un temps breu i feliç. És una cançó de revolució, lluita i tendresa, talment com el rostre de Louise Michel. Sigui quina sigui la versió que n’escoltem sempre hi haurà el deix del record, de l’efímera felicitat del temps de les cireres i de les esperances a les que la humanitat no renuncia mai.

ARTICLE ANTERIOR
SEGÜENT ARTICLE

També pots veure