LOADING

Type to search

El Marge Llarg

Niça encara és el model?

Fa uns mesos vaig tenir l’oportunitat d’adquirir el llibre que havia servit de manual teòric per a la urbanització de Terramar el 1919. Es tracta d’un interessant volum, Niça capitale d’hiver (1913) escrit per l’urbanista i poeta Robert de Souza enfront del creixement incontrolat de Niça proposant  noves perspectives de planificació pel que considerava la ciutat ideal. L’edició es va exhaurir en poc temps. Suficient, però, per haver arribat a les mans del sabadellenc Francesc Armengol i Duran, el promotor de Terramar, i del jove Josep Carbonell i Gener, el publicista del projecte per mitjà de la primera revista pròpiament moderna de la premsa sitgetana, Terramar. Revista quinzenal d’art, literatura i deports (1919-1921), on s’acordaven sense conflicte i complementàriament noucentisme i avantguardes. El model teòric de Terramar no van ser les ciutats jardí anglosaxones sinó la Niça que s’havia estès al llarg del Passeig dels Anglesos, que unia les noves edificacions amb la ciutat antiga i les edificacions del segle dinou. Encara avui el Passeig Marítim sitgetà és una evocació del llarg, endreçat i enjardinat Passeig dels Anglesos.

De llavors ençà s’han produït comparacions entre Niça i Sitges: turisme, carnaval, vies de trànsit i comunicació, festes, cultura… Copiar, si es copia bé, és un exercici d’intel·ligència i Niça encara mostra exemples que valdrien la pena. No es poden comparar les dimensions i  la governança d’una ciutat amb una conurbació de nou-cents cinquanta mil habitants i un nucli urbà de tres-cents mil, cinquena ciutat de França i segona en relació amb els allotjaments que li permeten rebre cinc milions de turistes a l’any amb els trenta mil censats de Sitges. Però hi ha aspectes que més enllà de les dimensions, donen una idea de l’estat actual de la Niça respecte del turisme, que és la seva primordial font econòmica juntament amb el comerç i els serveis.

El problema no és el turisme, ni la seva gestió per part del sector públic i també del sector empresarial. Una gestió que es manifesta, entre altres aspectes, pel tractament i l’estat de l’espai públic. Els set quilòmetres del Passeig dels Anglesos mostren un estat impecable, pensat i concebut per al gaudi de la gent: platges (públiques i privades), passeig, pèrgoles, la calçada per on circulen els cent mil vehicles diaris que el travessen. No hi ha gent fent càmping diürn a la gespa, ni menjant, ni ajaçada prenent el sol. L’estat dels edificis de la ciutat –sotmesos, com arreu, a l’especulació urbana– passa per tots els avatars de les ciutats modernes, però el nivell d’exigència amb què la municipalitat els tracta marquen la gran distància entre Niça i molts altres viles i ciutats de la costa mediterrània. L’ús públic del Passeig també és significatiu perquè les manifestacions que hi tenen lloc són acuradament triades, cosa que vol dir que hi ha criteri selectiu per al lloc més emblemàtic que juntament amb el nucli de la ciutat ha rebut el títol de Patrimoni mundial de la UNESCO el 2021.

Hi ha terrasses i carrers que n’estan plens a banda i banda. Són carrers que mantenen la proporció humana per donar cabuda a terrasses – que corresponen a locals amplis als seus interiors – sense ocasionar taps intransitables per aglomeracions de clients. Cosa que vol dir que hi deu haver una política de llicències d’establiments que funciona en aquest i altres aspectes. I és cert que hi ha soroll de música, tant la de músics ambulants com la del txumba-txumba dels locals moderns, com també hi ha anuncis que demanen personal per atendre als restaurants, i multituds de fileres de taules i cadires plenes de gom a gom per tota mena de públics que surten a prendre la fresca i a sopar a fora. La indumentària sorprèn perquè la gent es muda i s’arregla, i les bermudes masculines s’acompanyen amb calçat i amb la més gran varietat de polos; la samarreta imperi no es porta i els que van sense camisa s’estan a la platja a les hores de sol. No hi ha res que sigui aliè al que hi sol haver en una ciutat turística, però l’atractiu de la qualitat de Niça rau en una gestió que segurament té els problemes que hi ha arreu i que a diferència d’altres llocs, Sitges per exemple, sembla que tingui clar quina mena de turisme vol i què cal fer perquè els visitants, i els nissards, s’hi trobin de gust. És elemental que una de les claus és la salvaguarda de l’espai públic, i l’altra, la regulació dels establiments.

No sóc partidària d’idealitzar el que poden constituir exemples. Però el contrast entre la gestió del turisme a Niça i a Sitges, que és molt més petit, es troba a anys llum. Un segle llarg després del primer turisme sitgetà, Niça continua mantenint i avançant posicions, mentre que la reculada sitgetana és, a hores d’ara, lamentable.

ARTICLE ANTERIOR
SEGÜENT ARTICLE

També pots veure