LOADING

Type to search

El Marge Llarg

No toquin el xiprer

Els veïns del carrer Pau Barrabeig celebren que el xiprer es queda.

Tinc al davant un llibre que m’estimo especialment per la seva singularitat, i que és el de la senyora Mapi Panzano Lasala que va publicar el 2008 amb el títol de Un tomb pel Sitges verd, prologat per Frederic Malagelada i per Ignasi Viladevall. El llibre, concebut a mena de passeig i sense ànim d’exhaustivitat,  ja té dies, però és dels que no caduca perquè com escriu l’autora, és una guia dels espais verds de Sitges que, “tot i no ser espectaculars es fan notar realçant els monuments, alegrant els nostres passeigs i purificant l’ambient”. La intenció de l’autora, que també ho és del treball La flora i la fauna del Club de Golf Terramar és simplement posar en valor els elements de la natura que conviuen amb nosaltres, ens acompanyen i formen part de la comunitat i del paisatge públic. A més, la senyora Panzano intercala textos poètics i dades històriques que anostren encara més els elements naturals de l’entorn sitgetà. Si els redactors del catàleg del patrimoni de Sitges, oficialment dit Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i Catàleg de Sitges (2022), aprovat molt discretament per l’Ajuntament el passat mes de juny passat, a més de citar el títol a la bibliografia l’haguessin llegit haurien pogut complementar algunes de les moltes mancances documentals que el catàleg presenta.

El fet és de d’anys ençà, com comentava fa poc l’escriptor August Bover des d’aquestes mateixes pàgines, anem perdent arbres i vegetació irremissiblement. La tala de la pineda i la destrucció del senzill jardí romàntic de Can Milà (no hi ha res més eficaç per un espai a “modificar” que deixar que la degradació faci el seu curs natural fins a esborrar-ne la fesomia) ha estat un cas recent de com anem substituint la natura pel ciment. En diversos carrers de la Vila hi ha escocells buits i d’altres tapats amb enrajolats o ciment al lloc on hi havia hagut arbres. A Terramar l’evidència és dramàtica, i en altres llocs, com el carrer de sant Antoni o les voreres de la Ribera, la deixadesa del manteniment dels enjardinats és palpable. Les solucions parcials que arriben són benvingudes, per bé arriben que tard i són insuficients. També és evident que des de la mesa del govern municipal el manteniment i la millora de la flora, l’arbrat i els espais verds hauria de ser una prioritat mediambiental sostenible i constant i que, vista la situació endèmica, no ho és.

El darrer toc d’alarma ha arribat als veïns del carrer Pau Barrabeig quan es van assabentar que gràcies a un informe de l’empresa Agbar el xiprer estava condemnat a mort. Com que hi ha experiència provada amb la desaparició la glorieta de xiprers de La Vall malgrat els tocs d’alerta dels veïns els del carrer Pau Barrabeig van llençar el crit d’alarma a través de les xarxes socials amb. El resultat ha estat un comunicat de l’Ajuntament assegurant que el xiprer, gairebé centenari, es queda. Els veïns ho han volgut celebrar, i jo m’hi afegeixo des d’aquestes ratlles.

El que em preocupa de debò és la impunitat amb que les companyies que treballen per al manteniment dels serveis municipals tirin pel dret sense cap mirament vers l’arbrat com també, sigui dit de passada, l’actuació d’obres privades amb la mateixa insensibilitat –no totes, afortunadament–. Preocupen, i molt, les mancances de manteniment de l’espai públic. De moment, en el cas del carrer Pau Barrabeig ens n’hem sortit. Valgui per consolar-nos d’altres desastres dels voltants, com va ser la conversió de la part de l’antic Hort d’en Falç que ocupava l’antic Flamboyant en zona edificable, decisió contra la qual no hi va haver recursos que hi valguessin. O pel nefast dia de 1988 en que les excavadores es van carregar la totalitat de l’Hort d’en Falç –l’hort del segle XVII i el jardí romàntic, amb glorieta de xiprers vells inclos– per substituir-lo per aquesta lletja plaça dura i impersonal que ocupa el seu lloc. De vegades els qui tenen la responsabilitat de vetllar pel patrimoni i per l’espai públic són els primers que se’l carreguen. Sort que hem salvat el xiprer.

ARTICLE ANTERIOR
SEGÜENT ARTICLE

També pots veure