On és la crítica?

Manllevo el tema plantejat per d’Albert Mercadé, historiador de l’art, museòleg i actual president de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, després d’haver llegit un article seu on planteja l’absència de la crítica d’art, ja erradicada d’un dels medis on havia gaudit de presència i influència com són els mitjans de comunicació generalistes. Qui diu crítica d’art diu de literatura i de la major part d’àmbits de l’ecosistema cultural. La crítica d’art, assegura amb contundència Mercadé – una contundència que comparteixo – ha estat substituïda pel periodisme cultural, que és un gènere majoritàriament descriptiu.

En literatura la substitució ha estat més flagrant, ja que s’ha substituït la crítica literària pel que se’n diu prescripció. Si al/a crític/a se li suposava un coneixement de fons i una visió àmplia del món de les lletres i això li permetia exposar críticament la vàlua d’un llibre, al/a prescriptor/a no se li demana res més que una opinió que pot fonamentar, o no, en qualsevol percepció intuïtiva. Els mitjans de comunicació audiovisuals sovint han tirat mà de la prescripció, que no compromet a res més que a la capacitat de comunicació de qui opina, i com més amable i jijijaja sigui, millor perquè, finalment, es tracta de vendre llibres. Si la crítica enllaça amb la tradició més aposentada o més trencadora fonamentant-se en en el rigor, el coneixement i en la reflexió, la prescripció és un producte de la societat líquida i de l’entreteniment. L’entreteniment que, a hores d’ara, es presenta com a substitutori de la cultura – si no, mirin l’oferta cultural de TV3, des dels programes generalistes  com són els telenotícies , i els que es presenten amb una lleu pàtina cultural -amb alguna excepció, val a dir.

Mercadé estableix que la manca de crítica “va a tomb amb el nou paradigma de la cultura amable i festiva dels temps de l’art immersiu, la creativitat urbana o els programes festius de divulgació que admeten poques ombres, sobreinformació epidèrmica i pobra mirada hostil. Ser còmplices d’aquesta transformació plana de la cultura hauria de fer pujar els colors a més d’un responsable cultural…” En el fons, es tracta del desplaçament de la mirada que interroga, qüestiona, reflexiona i crea coneixement. Un desplaçament que es justifica amb la voluntat d’alleugerir, de presentar les coses amb facilitat, en una deriva indefectible cap a la superficialitat més epidèrmica.

Passa el mateix amb la crítica cultural de llarg abast, dels sistemes, de les programacions, de les ofertes. Perquè l’aportació de la crítica, a més de les virtuts esmentades, rau al capdavall capacitat de motivar el pensament, la creació i aprofundir en persistència del coneixement i de la memòria. I això a alguns els preocupa perquè, com més reflexió, com més coneixement, com més visió crítica, més llibertat per crear, per pensar, per debatre i per transformar.

La reflexió ve a tomb perquè aquests dies d’inici de curs i de temporada les institucions culturals van obrint portes, inaugurant, posant en cartera la programació de mesos a venir. Un dels llegats de la pandèmia ha estat l’apuntament – que es confirmarà o no – del paradigma de comportaments culturals en diversos àmbits. En polítiques culturals la crítica és bàsica, i la seva focalització en sistemes i programacions és necessària a tots nivells. També a nivell local, ara que estem en ple festival dels festivals com és el de cinema fantàstic, la petita gran fira de les nostres vanitats contemplades en la catifa i en el fotocol. Al capdavall, sentir i exposar la necessitat de la crítica no deixa de ser un primer estadi de reflexió constructiva. Continuarem.

Articles relacionats