Recorden aquella sèrie de televisió sobre les aventures de la nena pèl-roja de trenes impossibles i mitges ratllades en vermell i blanc? La Pippi Calcesllargues, sí, que va ocupar durant un temps la petita pantalla en sessions de dissabte destinades a criatures i adolescents. Pippi és la creació més popular de l’escriptora sueca Astrid Lindgren (1907-2002), que va dedicar la vida a l’escriptura infantil i juvenil i a altres causes tan nobles com la lluita per l’erradicació de la pobresa i la defensa dels drets dels animals i de la natura. Quan 97 anys va deixar aquest món, gaudia de fama nacional i internacional pels trenta-quatre llibres i quaranta-un àlbums publicats i traduïts en un centenar de llengües, i cent seixanta-cinc milions d’exemplars venuts.
Des de ben jove havia triat la llibertat i l’escriptura. Va ser la primera dona del seu poble que es va tallar els cabells i va ser mare soltera uns anys fins que es va casar amb qui no era pare del seu noi. Va trobar feina com periodista primerament i més endavant com a escriptora en tasques editorials mentre anava publicant les mateixes obres; als 85 anys va publicar el darrer llibre. Se li van concedir un bon nombre de guardons però no el Nobel, i no és que no tingués mèrits literaris, però el seu record i llegat són permanents en la societat sueca. Quan va morir el govern va crear un dels guardons internacionals més preuats amb el seu nom: el premi internacional Memorial Astrid Lindgren que, a més del seu prestigi, és el de més quantia en el gènere infantil i juvenil. Administrat per l’Arts Council de Suècia s’atorga des de 2003 a la persona o institució que el jurat de dotze membres considera mereixedora per la seva fidelitat a l’esperit de Lindgren i la seva vàlua en la promoció de la literatura infantil i juvenil.
Tot plegat ve a tomb perquè he assistit a la proclamació i lliurament del Memorial Astrid Lindgren d’enguany, concedit a Laurie Halse Anderson (1961), a la ciutat d’Estocolm una freda tarda de primavera. A Lindgren no li van concedir el Nobel, però el guardó que porta el seu nom és lliurat amb tota solemnitat al Konserthuset, la gran sala de concerts on s’oficia la cerimònia dels Nobel. L’edifici, construït el 1926 per l’arquitecte Ivan Tengbom, és un gran quadrilàter pintat de blau cel que abasta tota la illa de cases. Al seu interior es pot contemplar fins a l’embadaliment una decoració art-decó mantinguda i conservada fins als més petits detalls – llevat de la cirurgia tècnicament necessària per als requisits que una instal·lació musical i teatral avui dia exigeix. A la plaça de l’entrada principal s’alça la font de Carl Milles dedicada a Orfeu, que elevant els braços al cel crea l’efecte de lleugeresa d’un bronze que es retalla entre la nitidesa del blau i la gradual opacitat grisa del cel del nord. El discurs d’Anderson, autora de bestsellers alguns cinematogràfics, i premiada prolíficament es va orientar a favor de la lectura d’adolescents i joves. Com Lindgren és una escriptora valenta, convençuda que protegir la canalla de la realitat del món els fa més vulnerables. La seva obra també ho és perquè no defuig parlar de les emocions i situacions de la jovenalla per més dures que puguin ser escrites amb un estil de “realisme foscament radiant”. Anderson recollí el premi de mans de la princesa Victòria, que no va obrir boca i es limità a fer els gestos amb què el protocol l’havia ensinistrada. En canvi, em va encantar que Anderson evoqués la lectura que més la va influir de jove com van ser les memòries de Laura Ingalls Wilder, La caseta del prat (sí, La casa de la pradera televisiva) perquè li va descobrir tot un món, i, sobretot, que declarés que el millor trobava de l’esperit d’Astrid Lindgren era la Pippi Calcesllargues perquè era en qui es volia convertir quan fos gran. Per a mi va ser com si totes dues omplissin l’escenari.
