LOADING

Type to search

El Marge Llarg

Poesia i guerra

I ella acomiada avui el seu amor
deixa que forgi el seu dolor en força.
Jurem pels infants, jurem per les tombes
que ningú no ens obligarà a sotmetre’ns!

Anna Akhmàtova, Jurament

Es fa difícil gaudir de les envistes del Dia Internacional de la Poesia proclamat per al 21 de març, coincidint amb l’esclat de la primavera. El que remet al tòpic del bon temps i de l’eclosió de la lírica contrasta amb l’esclat de les bombes i obusos a la guerra d’Ucraïna. La invasió i la guerra en aquell país ens ha fet viure moments especialment contradictoris; els minuts de silenci abans de començar la Rua de l’Extermini del carnaval sitgetà no em van ser suficients per poder compaginar l’alegria col·lectiva i la tragèdia d’una altra col·lectivitat. Viure els esdeveniments en temps reals comporta precisament això, l’escissió entre dues o diverses realitats, contradiccions, i saber administrar-les reflexivament i emocionalment. I enfront d’una guerra es fa difícil, fins i tot impossible, practicar exercicis d’aparent serenor i de neutralitats impostades. La tragèdia humana s’ho emporta tot.

Per això la bona notícia d’aquests dies és la solidaritat amb què les nacions, els pobles i les comunitats acullen persones refugiades i que l’opinió pública i personal condemni la invasió i el totalitarisme. En una guerra sempre existeix el doble fenomen de l’agressor i l’agredit amb dret de defensar-se; en el cas d’Ucraïna és més sòlida la resposta individual i de la major part de l’opinió pública que la dels poders internacionals que sempre pequen per defecte. Ho vam veure en una altra guerra al cor d’Europa ara fa trenta anys amb la Guerra dels Balcans, per vergonya dels països i governants de vocació unitarista i jacobina entre els quals van destacar François Mitterrand i Felipe González. La guerra dels Balcans va ser el terratrèmol que semblava haver posat fi de la Guerra Freda iniciada entre els blocs soviètic i occidental la segona meitat dels anys quaranta i que va durar fins a la caiguda del mur de Berlín. Una guerra que, en certa manera, semblava tancar el segle vint. Ara mateix, amb la invasió russa d’Ucraïna, es repeteixen les dramàtiques escenes de la Guerra dels Balcans: bombardeigs als teatres, als hospitals, als refugis d’infants, a les cues del pa. Torna el temor als països lliures i limítrofs amb l’antiga URSS – Finlàndia, les repúbliques bàltiques, les mateixes Polònia, Eslovàquia, Romania i Hongria reviuen antics temors i blinden fronteres per temor a l’exèrcit invasor. Però no tanquen fronteres enfront de les allaus de la població refugiada. És palesa la solidaritat vers els que han hagut de fugir i deixar-ho tot per salvar les vides; els que han deixat enrere familiars lluitant per la llibertat, els hospitals i els patrimonis destruïts sense miraments, la població atropellada per les ànsies imperialistes i absolutistes de l’invasor.

Em costa parlar de poesia a les envistes de la celebració del pròxim 21 de juny i per això avui no recorreré al poema que enguany homenatja el centenari de Gabriel Ferrater –temps hi haurà– sinó que retornaré a Anna Akhmàtova. Russa, sí. Però la gran Akhmàtova es va enfrontar amb la paraula a l’exèrcit invasor i a la repressió interna dels soviètics. Més enllà d’una lírica profunda i existencial va saber transmetre el mateix sentiment d’elegia i de coratge a la gent del seu temps fins als nostres dies. És per això que la veu d’Akhmàtova, com la dels grans clàssics del segle, creix en la tragèdia esdevenint atemporal, universal. El poema que segueix, del setembre de 1941, es refereix al primer bombardeig de Leningrad – el nom amb què els soviètics van rebatejar Sant Petersburg – però el nom de lloc tant se val, perquè ara són ciutats com Kíiv o Mariupol.

I el xivarri virolat de la gentada
va canviar de sobte.
Cap remor de la ciutat
ni del camp.
Semblava, certament, un tro llunyà
com un germà bessó s’assembla a un altre,
només que en el tro hi ha
la frescor humida dels alts núvols
i l’anhel de les prades
presagiant ruixats benignes.
Però aquesta era una calor seca de fornal
i l’oïda no volia creure
la remor que sentíem,
creixent més i més
portant, indiferent,
la mort al meu infant.

ARTICLE ANTERIOR
SEGÜENT ARTICLE

També pots veure