Premis Sitges: cara i creu

La foto dels família de tots els premiats de la Nit de Premis Sitges 2022. Fotografia: Aj. Sitges.

Cara i creu, anvers i revers d’una realitat que ens retrata en la justa mesura del que som com a poble. Quan fa vint-i-cinc anys el llavors regidor de Cultura de l’ajuntament sitgetà Marc Martínez i Rex va posar en marxa els Premis Sitges va afitar amb pedra blanca un dels esdeveniments més indicatius del medi cultural de la Vila, com és el cultural i de portes endins, com és el reconeixement de les persones que s’havien distingit per la seva obra i trajectòria. Encapçalaven els guardons la Ploma d’Or que l’Ajuntament concedeix cada any a un/a escriptor/a, i el Premi Trinitat Catasús que els representants dels mitjans de comunicació dediquen a qui més l’ha merescut, juntament amb d’altres que s’atorgaven des de les entitats, com el Grup d’Estudis Sitgetans amb els premis Josep Carbonell i Gener en les modalitats adreçades a estudiants de batxillerat i investigadors.

Són guardons que ja venien de lluny i l’encert va ser agrupar-los en una vetllada que en formats diversos s’ha vingut celebrant ininterrompudament, de manera que la Ploma d’Or ha arribat a la cinquantena edició, la Distinció Especial creada també per l’Ajuntament des de llavors ja en té vint-i-cinc, el Premi Jofre Vila de Folklore n’ha complert trenta-u i el Carbonell Gener quaranta-u. Els premis Mirabent Magrans de música (interpretació i cant), el Sanvisens de pintura i el Pere Jou d’escultura, instaurats feia poc, es van incorporar immediatament a la festa. Amb el temps i voluntat de fer créixer encara més la panòplia la societat civil i cultural sitgetana ha anat introduint noves modalitats, com el Janio Martí de les Arts Escèniques, el Josep M. Jornet de fotografia, l’Antoni Sella de Literatura o el Pepito Zamora dedicat a la persona o col·lectiu que s’hagi distingit per la defensa dels drets de les persones LGTBI+.

La foto de família que s’ha anat repetint als Premis Sitges al llarg del darrer quart de segle reflecteix  la gran varietat de persones i entitat guardonades, l’enorme quantitat i qualitat de creació i activitats, l’esforç de les entitats i famílies que col·laboren en la dotació dels premis, el nombre de jurats implicats en el seu atorgament així com dels organitzadors, presentadors i col·laboradors de tota mena. Constitueix una volumetria molt respectable de l’índex de creació i treball cultural que ens envolta. En aquest sentit constitueix, i no em reca gens de dir-ho, una gran motivació d’orgull local. Com també ho representa la voluntat de les entitats que han fet néixer i han dotat els premis enaltint els noms que porten per les seves qualitats artístiques i culturals.

Un factor important dels Premis Sitges, també anvers d’aquesta interessant i rica realitat, és la de la seva projecció tan dins com fora de la Vila. Són els escriptors que llueixen la ploma en les seves signatures i mèrits, els historiadors de tota mena que l’ostenten al seus textos i activitats, els de les arts escèniques i musicals que el fan constar en programes i anuncis d’arreu, els joves i els que no ho són tant quan reconeixen que haver estat premiats ha estat un important impuls en la seva dedicació. Tot plegat fa visible la pertinença a la comunitat sitgetana i el potencial de talent i creativitat que s’hi genera.

El potencial de talent i creativitat en relació amb el seu present i futur constitueixen una part no gens petita, del revers del mirall dels Premis on ens agrada contemplar-nos. Perquè de vegades, costa excessivament que els creadors i professionals de la cultura trobin el seu lloc a la Vila per desenvolupar la seva activitat. No em refereixo únicament al medi professional sinó també al medi amateur i al voluntariat. Les mancances són grans – llocs de treball estables i remunerats, horaris d’institucions culturals més enllà dels mínims (arxiu i biblioteca, sobretot), equipaments municipals en condicions, programes estabilitzats que garanteixin la continuïtat necessària, la mateixa estructura de la governança cultural de la Vila,  i un llarg i divers etcètera etcètera que hauria de ser objecte d’un debat documentat i de fons i que encara (encara!) ni hem tingut ni s’albira.

Per què, imaginen què no fora si a més del talent i la vàlua que celebrem any rere any, des de l’Ajuntament en primer lloc, més les administracions diverses, s’anessin fent tots els deures per donar cabuda i projecció a l’educació cultural en tota la seva integritat en favor dels drets culturals i de tot el talent del present i del futur?

I és que no podem renunciar a la utopia.

Articles relacionats