El que teniu entre les mans és una història de gairebé 125 anys. Sense gaires secrets, perquè tot se sap i es publica, però amb un arxiu de publicacions i documentació envejable i sobretot rellevant. Hi ha una memòria escrita, una memòria visual i una memòria oral. Si els paper parlessin, de ben segur la veu de L’Eco, ara des d’aquest soterrani, seria la més cridanera.
Porto un temps entre aquestes parets, abans passava pel carrer Bonaire, i aquesta simbiosi d’actualitat i història li atorga un respecte a tot l’espai d’aquells que són difícils de descriure.
Remeno, amb permís dels presents i amb respecte pels qui no hi són. Remeno des del primer exemplar de L’Eco. Era l’1 de març de 1886. És fàcil imaginar-se una vila que ha crescut, s’ha transformat i en canvi en els dos paràgrafs de la Crònica local del primer exemplar, el missatge resulta del tot actual. Els editors feliciten l’Ajuntament per haver engegat unes importants obres de millora, que a més de ser necessàries permetran garantir llocs de treball en un moment de crisi. Per reiterativa que sembli, eren paraules de 1886. Ha plogut, hi ha hagut importants nevades, una República, una Guerra, una Dictadura i la crònica local no sembla haver canviat gaire.
Remeno i la troballa, valgui la meva ignorància, em deté en una publicació de la mateixa impremta de L’Eco, de 1903. Un monòleg de Santiago Rusiñol titulat Feminista. La ironia del destí, penso. O la de Rusiñol. I deixo de remenar per llegir. “Quins drets ens han donat fins ara els homes? Drets torçats. Què han fet per nosaltres des del pas bíblic de l’extracció conscient de la costella? Deixar-nos els óssos.” Els monòlegs van ser la irrupció a la dramatúrgia de Rusiñol. Ignorava que L’Eco n’havia publicat l’obra. El sarcasme, la crítica, la paròdia de dos móns en conflicte, entre la tradició i la modernitat, esquitxen de contemporaneïtat un escrit avui dia probablement censurat o si més no denunciat.
Remeno. Una edició dels Estatuts del Club Natació Sitges, de 1936, una dècada després de la seva creació (1925), estableix en el segon article que la societat no tindrà cap tendència política, ni religiosa ni social i tot seguit el català com a idioma oficial de l’entitat. Una història viva, penso i em distrec entre d’altres publicacions.
Remeno. Vaig amb cura, conscient dels tresors que m’envolten. Aleshores un exemplar del Llibre de la Festa de la Poesia celebrada a Sitges el 1918. Una bellesa de negre sobre blanc. Un elogi literari d’aquell Sitges viu, renascut amb en Joan Duran i la Cèlia Sànchez-Mústich, que precisament aquests dies avancen la programació de la 13a edició de la Festa de la Poesia, l’actual, aquella que ens trasllada en el temps i ens descobreix any rere any veus i plomes de la poesia vivent. El rebombori entre història i actualitat em sacseja. Impossible no continuar, però no podré llegir-ho tot en una tarda. Ara la utopia és continuar remenant. Hi ha publicacions que parlen del paisatge, de la flora del Sitjes de principis del segle XX. Homenatges, literatura i facsímils.
L’Eco ha crescut. De les primeres quatre pàgines a 48 aquest mes. Sitges ha crescut també i potser el tresor més ben guardat es troba entre tots els exemplars, que des de 1886 són testimoni i fe d’una tradició arrelada, que és llegir, atendre l’actualitat, respondre anuncis, escriure un poema, publicar els cartells dels balls de màscares d’aleshores i d’ara. Havia de parlar de secrets i m’ensumo que tothom ho sabia, i que l’únic misteri era com jo, des d’aquesta cadira, mai fins ara m’havia tombat a gaudir de tot el llegat, inèdit o no, que cobreix les prestatgeries d’una redacció encara viva, amb una cita setmanal ineludible. Generacions de sitgetans i sitgetanes han publicat les seves missives, celebracions i esqueles també, al costat de l’inici de cada una de les tradicions ara arrelades que van tenir el seu començament.
Remeno. I torno a començar. Tanco els ulls, viatjo i coincideixo amb les primeres mans que van fer possible el que ara és història. Obro els ulls i veig que en Josep prepara els lots per distribuir L’Eco d’avui. És divendres.
