LOADING

Type to search

Ribes

Tant de bo!

Paradoxalment, ens estem apropant més entre nosaltres quan no tenim més remei que estar separats

Josep Rius

Des de l’últim article que em van publicar a L’Eco han canviat molt les coses. Fa sis setmanes parlàvem de Carnaval i poc ens pensàvem, potser gens, de la que ens estava a punt de caure a sobre. Tot allò ens queda molt lluny ja, com si fes una eternitat que desfilàvem pels carrers disfressats… Crec que tardarem un temps abans de recuperar la normalitat del cicle festiu perquè les prioritats i les necessitats ara mateix són unes altres. Ens estem replantejant, de forma molt necessària, allò que semblava intocable i inamovible: les festes populars com les caramelles o la Setmana Santa, els esdeveniments esportius, els concerts… I és quan no tenim res de tot això, d’allò que abans ens semblava normal o imprescindible, que sorgeixen noves maneres (que en realitat no són tan noves) de relacionar-nos amb nosaltres mateixos i amb el què i amb els qui ens envolten.

Aquest replantejament del cicle festiu té a veure amb la reformulació (més o menys forçada) del nostre cicle vital. Inesperadament, s’ha parat tot i ens ha obligat a aturar-nos, a mirar al voltant, a observar i a escoltar. Tinc la sensació que feia molt de temps que caminàvem mirant a terra, només veient avançar els nostres peus i res més. Resulta que ara ens han fet aixecar el cap i ens hem adonat que tenim temps per escoltar-nos i per compartir, per observar-nos i ajudar, per veure que no caminàvem sols. Resulta que ara, a aquell veí o veïna que saludàvem amb un simple “hola” o “bon dia” buit, ara li preguntem com es troba de salut i ens interessa escoltar la seva resposta! O li preguntem si li fa falta alguna cosa, si el o la podem ajudar, i no ho fem des de la falsa servitud, esperant que ens digui que no, sinó que ho fem des de la solidaritat real. Ens preocupa la gent que està sola i fem el possible per evitar que s’hi sentin, encara que siguin els deu minuts d’aplaudiments a les vuit del vespre o posant música perquè els nens i nenes del veïnat s’entretinguin una estona ballant.

De cop i volta, ha aflorat un sentiment de comunitat, de col·lectivitat, que semblava que estava en perill d’extinció. Les propostes solidàries per generar xarxes d’ajuda s’ha multiplicat, com és el cas de la de Ribes, Les Roquetes i Olivella; de les que n’hi ha moltíssimes al llarg del país. La cultura omple la xarxa de llibres i concerts gratuïts com els que van oferir les Barraques de Ribes. Fins i tot les administracions, les institucions i les empreses, algunes amb més encert que d’altres, estan tirant endavant mesures que posen per davant el benestar de la clientela i els treballadors i treballadores per sobre els beneficis econòmics. Tot un moviment que fa recuperar, una mica, la fe en la humanitat. Perquè això ens està afectant a totes i el maleït virus, encara que sembli un tòpic, no entén de riqueses, ni d’estatus social, ni d’orígens.

Paradoxalment, ens estem apropant més entre nosaltres quan no tenim més remei que estar separats. Aquests dies m’estic comunicant més amb persones que feia temps que no parlava, i en aquest sentit les tecnologies ens ho posen molt fàcil. Fer videotrucades amb amics i amigues, amb familiars que, tot i viure a la cantonada, necessitem veure’ns. Potser és que la imatge és el que més s’assembla a una abraçada. No ho sé… Però quines ganes de fer abraçades i petons de veritat! Com es troben a faltar quan no els tens i te n’adones, almenys a mi em passa, de la poca importància que donàvem abans a aquestes accions.

Fa uns dies mirava un vídeo d’aquests que corren per les xarxes (dels milers de milions que corren) en el que una veu molt emotiva deia que aquesta crisi ha donat un respir al planeta, que ho necessitava. Jo potser afegiria que aquesta crisi ens ha donat un respir a nosaltres, que aquesta parada en el camí ens fa conscients d’on som i amb qui hi som. Que per primera vegada en molt temps hem recuperat una mica de la humanitat que havíem deixat apartada. I això, malgrat tot, és una bona notícia. Tan de bo, aquesta parada ens serveixi per recalcular la nostra ruta vital, individualment i socialment. Tan de bo, que aquest respir ens serveixi per aprendre alguna cosa i per flexibilitzar allò que fins ara era inamovible. Tan de bo, que el patiment i els esforços de moltes persones ens serveixin per avançar, ni que sigui una mica, cap a una societat més justa, més solidària i més empàtica. Tant de bo!

ARTICLE ANTERIOR
SEGÜENT ARTICLE

També pots veure