LOADING

Type to search

El Marge Llarg

Tot és gris. En record de Núria Feliu

“Volia demostrar que en català es pot i s’ha de cantar de tot”. Núria Feliu

De tant en tant, quan menys te les esperes, salten les notícies a la pantalla del mòbil o de l’ordinador, i de sobte és com si tot s’aturés i et passessin els fotogrames d’una pel·lícula discontínua on se’t fan presents glopades d’imatges que vas endreçant per posar ordre en aquest devessall de records. I de cançons. És el que em va passar fa uns dies quan vaig llegir el titular de la mort de Núria Feliu.

M’han agradat les reaccions de la gent més diversa en relació amb la Núria, la seva personalitat, tot el que va aportar a la música catalana amb la seva veu tan singular i tan profunda. Com que estava convençuda que en català es podia cantar de tot, va construir un  repertori a manera d’un ampli mostrari del que ha estat la música al segle vint: jazz, cançó lírica, cuplets, sardanes, cançons populars, pel·lícules, boleros… Amb ella vam escoltar Jaques Brel en català i les versions amb què va recrear les millors cançons del primer Joan Manuel Serrat.  Quan la veu li va demanar repòs recitava poemes, els que més li agradaven, amb el mateix sentiment amb què cantava.

Ha estat ara que se li ha reconegut el títol de Gran Dama de la cançó catalana i ha rebut els majors elogis – de Joan Manuel Serrat, Marina Rossell, Maria del Mar Bonet, dels comentaristes i crítics musicals – . Cantava amb sentiment, amb voluntat de transmetre el gran impacte sentimental de lletra i música a un públic que va anostrar al llarg de tota una vida. Poc importa l’etiquetatge de ‘tieta’ que li van penjar per menysteniment o per enveja professional en lloc de valorar les seves qualitats innates d’antidivisme, de proximitat, de cordialitat. La seva presència era ben rebuda i celebrada als actes on assistia, perquè la Núria Feliu estimava la gent, el seu país, el seu barri de Sants del quan mai no se’n va allunyar. Una Geganta que la representa la perpetua en la cultura popular. Era generosa en les causes en què creia i a l’ideari que mai va abandonar, es tractés de la  independència de Catalunya o de la causa LGTBI+. El públic que la va acompanyar al seu comiat li va cantar ‘Els Segadors’ en un acte d’homenatge i de complicitat.

Núria Feliu mai no es va desdir dels seus orígens humils ni dels seus inicis en el medi de la cultura popular, com eren l’Orfeó Canigó i l’Orfeó de Sants, o a l’Agrupació Dramàtica Barcelona, als anys seixanta. “No era de la ‘gauche divine’, declarava. “Sempre he quedat una mica al marge de la Nova Cançó. Ells eren de Filosofia i Lletres i jo no havia pogut acabar el Batxillerat perquè em vaig haver de posar a treballar al mercat… És igual, cal mirar al futur. Suposo que alguna cosa vam fer bé si ara hi ha tants grups i sobretot tantes veus femenines que canten en català”. Ara se la reivindica com una punk, una personalitat forta i trencadora innovadora, una icona pop que tant pot inspirar creativament moviments alternatius com punxa discos moderns que l’han inclòs en el seu repertori,  (Jaume Vidal al “PuntAvui”); com una pubilla de cuixa forta, la Beyoncé catalana, una artista que ha viscut com ha volgut sense lligar-se a res ni a ningú (Marta Pontnou a “Núvol”). Mercè Ibarz (La Vanguardia) estableix un paral·lelisme entre l’artista Amèlia Riera i Núria Feliu “la cara i la creu de les trajectòries femenines en art” que han actuat amb llibertat i mestratge a desgrat de la misogínia imperant. Jaume Collell, des del mateix diari, es pregunta sinó ha estat la millor cantant blanca de jazz. Jordi Milan va declarar que era una gran dona de teatre.  Un dels darrers guardons que se li va atorgar, l’ Enderrock d’honor (2020), rebla la visió de Núria Feliu des de la contemporaneïtat.

La vaig descobrir als darrers seixanta a l’escenari del Prado acompanyada al piano per Tete Montoliu, presentats tots dos pel nostre gran pare del jazz Josep Vadell. Amb ella, el jazz cantat aen català amb les cançons d’Ella Fritzgerald, Sara Vaughn, Barbara Streisand, Duke Ellington, Lou Bennet, les adaptacions de Jaume Picas, les lletres de Josep M. Andreu la música de Lleó Borrell. Després la vaig escoltar a altres llocs, al Palau de la Música o al Retiro amb l’acompanyament de Francesc Burrull o de Lucky Guri. I les cançons primeres: “Ets d’allò que no hi ha”; “Gent”, “Anirem tots cap al cel”, “Tot és gris”… aquestes i altres cançons són les que he anat escoltant aquests dies, amb la seguretat que no m’abandonaran mai. He vist als diaris que ella i en Tete s’han retrobat al cel i han muntat una jam session de retrobament que ha estat espectacular. Jo, en canvi, no vaig poder fer altra cosa que escoltar “Tot és gris” amb un punt de malenconia.

ARTICLE ANTERIOR
SEGÜENT ARTICLE

També pots veure