LOADING

Type to search

Secrets de Sitges

Trenant relacions

Són les 5 de la matinada del 23 de setembre. No calen alarmes, ni despertadors. El cos de forma natural entra en funcionament, seran els nervis, les ganes de sortir al carrer, les emocions. “Mama, les trenes!” s’escolta a l’interior d’una llar on reposa una cadira ben especial. És de fusta i no té res d’excepcional, però en dies contats és sobre la que reposen les robes de Festa Major i això la converteix en una imatge única, diferent a cada casa, a cada cadira. La mare, raspall, pinta i gomes de cabell en mà. Pentina i pentina per desenredar la llarga melena que no s’ha volgut tallar esperant Santa Tecla. I comença el ritual. Ratlla al mig per dividir el cabell en dues meitats. Torna a raspallar i aquesta vegada la divisió és en tres parts per començar a trenar. Tècnicament és senzill: la part exterior dreta passa al centre, després serà l’esquerra i així en un moviment que a la pràctica no és apte per a totes les mans. Cal certa traça per fer-les bé, que quedin tenses i ben pentinades per aguantar una jornada que serà llarga i intensa. La labor afegeix un component de dificultat si les trenes han d’anar guarnides amb betes blaves, la del costat dret, i vermelles la de l’esquerra, de forma que aquestes han de seguir en paral·lel el mateix camí que una de les tres parts de cabell amb que es configura aquest pentinat.

De petita li deien trenes africanes, una descripció antropològica lligada al distintiu de pertinença a un estatus familiar, creença o ètnia, en els territoris d’explotació esclava, tot i que avui en diuen trenes de boxejadora, ja que la tècnica utilitzada és diferent i en compte de trenar per sota es fa per sobre. Sigui quin sigui la forma en les que s’anomenin o amb quina tècnica es pentinin, a Sitges la significació de les trenes és més propera al sentit africà, perquè també són mostra de pertinença, i cada cop ho són amb més força. Alguns balls amb elevada presència femenina com les panderetes, les bastoneres, gitanes, o les cintes les llueixen, ben tenses, ben lluents, gairebé com si de forma natural i amb el temps s’haguessin convertit en un element més de tota la vestimenta. No només és una qüestió estètica sinó també pràctica; són còmodes i es mantenen intactes en qualsevol sortida, fins i tot hi ha qui les aguanta durant les 36 hores més intenses de Sant Bartomeu, quan esgarrapar alguns minuts de son extra és també fonamental per aguantar la marató festiva. 

El pentinat és només una excusa per trenar relacions. Normalment entre dones de diferents generacions, sense cap voluntat de desmerèixer alguns pares que forçats per la necessitat han après a fer-les. És un moment íntim per naturalesa. Permet parlar sobre com ha anat la nit, sobre què falta per sortir a celebrar, per anar agafant el ritme amb els primers rajos de sol del dia, abans que tot comenci. És una labor preuada, com també ho són les persones que tenen l’habilitat per pentinar-les com si es tractés d’una professional. Així, qui en sap, no en tindrà prou amb la seva mainada, sinó que acollirà altres amigues i companyes que també volen lluir trenes i participar en aquest procés d’elaboració de vincles personals i de records de la festa; d’olors per la laca i pels sabons dels cabells acabats de netejar després de la dutxa, de textures de melenes llises o arrissades, castanyes, morenes o rosses, llargues i curtes. 

Trenes que no només es veuran al cap de les balladores, sinó també als estaquirots de les Gitanes, en un ball ancestral que es balla configurant amb cintes aquest element cada cop més present. Trenes que són un punt de partida. Una prèvia. Un moment personal de conversa per a algunes, de silenci per a d’altres, i d’unió per a totes les que, un cop surtin al carrer crearà una comunió entre elles i ells, tot i que no llueixin trenes. Però es trenen altres relacions. Les de compartir un sentiment de festa, una reivindicació folklòrica que de forma cíclica s’inicia del costat dret al centre, i de l’esquerre al centre, tornant a començar, en un bucle històric i incessant que torna i torna, un any i un altre, generant un trenat de relacions que, sovint, es retroben amb la festa com a excusa. Així ho hem après i així ho ensenyem als qui venen