LOADING

Type to search

El Marge Llarg

Turisme cultural després de la pandèmia

El centre Pompidou (Paris), un vaixell insígnia del turisme cultural des dels anys setanta.

Gràcies a la Universitat de les Illes Balears (UIB) i al Node Garraf, al llarg d’aquest segon any de pandèmia he tingut l’oportunitat de prendre part en diverses trobades que d’una manera o altra han tractat el turisme cultural des de diversos punts de vista. La UIB, en col·laboració amb les universitats Rovira i Virgili (Tarragona) i la de Perpinyà ha organitzat un cicle de simposis al voltant de la Realitat museística i diàleg euroregional, el darrer dels quals va tenir lloc la passada setmana a Palma de Mallorca, analitzant l’estat actual i les perspectives de futur. Hi vaig contribuir amb la ponència sobre Turisme cultural i museu social. Reflexions per a després de la pandèmia posant en dubte el després, vist el creixement de la sisena onada. Altrament,  vaig deixar clar una vegada més que turisme i cultura no són àmbits antagònics i que el turisme cultural i el museu social –aquest entès més com un ampli concepte que com un nou dogmatisme– posseeixen un potencial d’hibridació i d’interacció que val la pena explorar i posar en pràctica.

Sitges és un microcosmos on s’esdevenen dinàmiques perfectament extrapolables al respecte. Pel que fa al model turístic ara en debat – més dialècticament epidèrmic que en profunditat– un dels aspectes crucials és la seva gestió. Els problemes que atien una turismofòbia  no els causa el fenomen turístic sinó la seva pèssima gestió de la que, en bona part, en són responsables les administracions públiques, especialment l’administració local; l’oferta per part dels sectors és una altre dels problemes.  

La turistificació ha afectat els àmbits econòmic, territorial, mediambiental i cultural, com determina un dels estudis dedicats a Mallorca, però no cal anar a Mallorca perquè aquí a Sitges en tenim un bon exemple. L’afectació es concreta en una oferta tendent volgudament a la massificació, en ofertes de baixa qualitat, en un desgast de l’espai públic i dels serveis, en comportaments incívics mancats de tot control, en una pressió urbanística insostenible, un increment incontrolat de cost dels lloguers per  l’obtenció de guanys ràpids i fàcils. Des del punt de vista social, ha provocat la dissociació entre el turisme i la comunitat, amb el corresponent aïllament de tots dos àmbits.

L’oferta turística d’una banda, i el projecte de present i de futur dels pobles, en els que la cultura hi hauria de jugar un paper cabdal en totes les seves dimensions són els dos extrems que cal fer entrar en joc. El periodista Pau Canaleta ho retratava amb precisió: “Quan veig com ens venem a l’exterior, sembla que només siguem un espai per a gent guapa de trenta anys que ve amb amics a fer festetes (…) Aquí ens venem com a ‘no llocs’ (…) Cal replantejar com ens venem i com posem en valor allò que ens fa diferents” (…) Es tracta de fer de la cultura quelcom estructural de la nostra oferta turística”. Quelcom estructural, cal afegir, destinat primordialment a la comunitat, amb prou atractiu per captar tota mena de públics.  

Altres veus han predicat la fi de turisme cultural entès com a turisme de masses. El tancament recent del Centre Pompidou de París, el centre cultural interdisciplinari i interclassista de lliure circulació que n’ha estat durant dècades el vaixell insígnia s’ha considerat com a un signe de final d’època. A  escala local, el fracàs de la Casa Bacardí ha estat simptomàtica pel que ha tingut d’instal·lació orientada a un turisme massificat, gestionada a mercè dels turoperadors i carent de la més elemental empatia amb la comunitat, per més que es faci gala dels orígens sitgetans del fundador don Facundo Bacardí Masó. La doble crisi del turisme – la de la pandèmia i la del seu qüestionament degut a la mala gestió generalitzada de què ha estat objecte – requereix un nou enfocament. S’apunten nous elements de canvi i escenaris de futur, amb els valors predominants de sostenibilitat i de protecció del patrimoni cultural, paisatgístic i mediambiental com a elements de singularització dels llocs. Un altre element essencial és el de la taxa turística o ecotaxa, un impost que cal gestionar amb transparència a favor dels valors indicats. La posada en valor i en la pràctica dels elements de canvi tant per part dels governs locals com dels sectors econòmics és imprescindible per al futur del turisme. És l’indicador que senyalarà si s’ha après alguna lliçó de la doble crisi que el turisme està vivint.

ARTICLE ANTERIOR
SEGÜENT ARTICLE

També pots veure