Per als apassionats de l’arquitectura moderna el nom d’Antoni Puig Gairalt, sovint associat al del seu germà, també arquitecte, Ramon Puig Gairalt, forma part d’un dels més interessants períodes d’història cultural d’aquest país corresponent a la segona dècada dels anys vint i als primers anys trenta. La seva és una biografia ben representativa d’un personatge que podria ser tant ciutadà de Berlin com de Barcelona, perquè la Barcelona del seu temps era molt més propera al Berlin d’aquells moments que a París. L’arquitectura racionalista, la música en tot l’ampli ventall de Bach al jazz, i les vivències personals en un ambient reconegudament canalla –com La Criolla del Districte Cinquè barceloní– són els tres àmbits en els quals transcorre una vida tant atractiva com suggerent d’aquest arquitecte humanista que va ser Antoni Puig Gairalt (1888-1935).
Fill d’un pare que posseïa les millors localitats dels cabarets de Barcelona, avui dia no se’n sabria massa cosa més que la monografia que Joan Sacs va dedicar a l’obra arquitectònica realitzada (1926) o l’estudi que les professores Alícia Suàrez i Mercè Vidal van dedicar als dos germans arquitectes. L’aparició fa pocs anys del seu dietari, ben amagat que havia estat pel seu cunyat a la casa on vivia – mai no va parar casa pròpia i vivia amb la família de la seva germana Maria – ha fet emergir el personatge amb tota la seva brillantor i presència. L’obra recentment escrita i publicada per la seva neboda, l’arquitecta Marta Cervelló Antoni Puig Gairalt, arquitecte i humanista(Columna, 2024) li ha atorgat nova i definitiva vida.
El pas del noucentisme arquitectònic vers un racionalisme executat sense ortodòxia marca l’obra arquitectònica d’ A. Puig Gairalt, destacant diversos edificis. L’un, del més depurat estil noucentista construït amb una visió total d’arts aplicades és la casa de l’industrial Lluís Guarro a Sarrià (1922, actualment l’Escola Italiana) en la que hi crida a treballar els artistes Josep Obiols, Adrià Gual, Xavier Nogués, Francesc Galí així com l’escultor Rafael Solanic i el jardiner Joan Mirambell. Un altre, és la fàbrica Mirúrgia, (1927-1930) encomanada pel seu amic, l’escultor i industrial Esteve Monegal, situada al barri de la Sagrada Família i construïda en el més pur estil art-decó. Pau Casals li va encarregar la casa d’estiueig a Sant Salvador (1931-1935) un dels conjunts més harmònics arran de platja i lloc estimat pel Mestre. L’encàrrec d’un avantprojecte d’aeroport entre Viladecans i Gavà (1931) no va arribar a bon terme i és una de tantes ocasions perdudes en l’ordenació territorial d’aquest país.
Amic de Le Corbusier, de Rafael Benet, d’A. Schoenberg, d’Eugeni Xammar, de l’escultor Rebull i de Pau Casals, el seu vincle entre l’arquitectura i l’humanisme prové de l’interès vers les arts plàstiques –va ser també col·leccionista– i la música. Al seu taller d’arquitectura de la Via Laietana eren freqüents les sessions musicals, de la clàssica al jazz. Puig Gairalt va formar part de diverses associacions i institucions, des de la Junta de Museus de Barcelona al Col·legi d’Arquitectes, el GATCPAC o l’Associació de Música de Càmera.
A l’hora de triar carrera s’havia decantat pel negoci familiar, la bòbila de l’Hospitalet que proveïa de materials de tota a la indústria de la construcció, i els estudis de música, però passada la vintena va emprendre la carrera d’arquitectura, llavors de vuit anys de durada. No era només una vocació tardana sinó una manera de perllongar un estadi de disponibilitat que l’allunyava d’entaular qualsevol compromís matrimonial, ja que A. Puig Gairalt exercia la seva condició homosexual. La va exercir lliurement i discreta i, en part, el seu pas pels baixos fons de la Barcelona canalla es corresponen a una vida nocturna que va viure a pler.
Deixo per a una altra ocasió un capítol d’interès sitgetà. Però el triple retrat d’A. Puig Gairalt val la pena de conèixer i gaudir-lo en aquest llibre que l’ha retornat al seu temps amb tota plenitud.
