
Benvolgut doctor Robert,
Ja veu que no hi ha res com fundar una tradició, per modesta i personal que sigui. Ja van uns quants anys que per celebrar a la meva manera l’Onze de Setembre li envio una carta oberta per mitjà de L’Eco de Sitges, el setmanari que vostè coneixia tant bé. És cert que no casava del tot o gens amb el seu ideari i que els partidaris de vostè; els catalanistes i federals del Prado, per dir-ho a la sitgetana manera, hi tenien constants batusses dialèctiques i electorals. Però els temps canvien, el nostre setmanari ha resistit contra els elements, ha complert cent quaranta anys, és el setmanari més antic del país i vostè ja n’ha vist de tots colors. Nosaltres, també.
En l’àmbit nacional assistim a una crisi d’Estat que, sigui com sigui, sempre ens va a la contra des dels seus tres poders, l’executiu, el legislatiu i el judicial. Com que el considero assabentat de l’actual situació no repetiré el de sempre. Em limito a recordar, posant-la al dia, una de les frases dels seus discursos sitgetans: que Catalunya vol que se li deixin lliures les funcions que li pertoquen i que es mereix. Miri que n’han passat d’anys, de governs i d’ensurts de tota mena, comptant-hi una guerra civil i dues dictadures: sempre ens ha tocat la de perdre. En termes generals constatem, com sempre, que el centralisme i tot el que en deriva és atàvic i forma part de l’adn estatal, sempre regit per un bipartidisme que sigui del color polític que sigui sempre ens va a la contra. Però de portes endins, a casa nostra, tampoc tenim motius per gaires alegries.
Però encara hi som. I volem continuar essent-hi. Tal com comentàvem fa un parell de dies amb un amic sobre la situació demogràfica, lingüística, social, cultural i política, per negre que sigui el panorama la qüestió és no afluixar. Vostè tampoc no afluixava ni de pensament, ni de paraula ni d’obra i per això continua essent un exemple digne de continuar explicant.
Vivim crisis diverses. Per començar, la del transport públic. Un país en que els trens no funcionen –el ferrocarril que vostè considerava un dels grans signes de progrés és actualment un enorme desgavell– és un país que no pot garantir ni el seu desenvolupament ni la vida quotidiana. Després de dècades de manca d’inversió estatal, que és un dels grans desastres que arrosseguem, la situació és catastròfica sense que s’entrevegin solucions a curt termini.
La crisi educativa. S’imagina un país on els mestres estan de vaga i on la canalla cada vegada surten amb menys coneixements? Doncs això és que hi ha. Aquí sí que no podem donar la culpa a Madrid perquè és un tema de mala governança de casa nostra. Per no parlar de les dotacions de les escoles públiques que no tenen ni adequació climàtica ni biblioteques; són aspectes materials i dèficits endèmics que fan vergonya per falta de recursos econòmics i estructurals.
La crisi sanitària i social. Números canten i les queixes són constants. Les llistes d’espera de la sanitat pública són d’escàndol i van en detriment de la salut, ja malmesa, de les persones que hi fan cap. Les prestacions previstes per la llei de dependència són d’una lentitud i d’una escassedat flagrants.
El català recula. A més dels enemics de sempre, hi hem d’afegir el retrocés social i escolar. No cal ser sociolingüista per constatar la minva d’ús social i de la implicació dels agents que haurien de ser-ne capdavanters, començant per un govern que va crear una conselleria de política lingüística que ha esdevingut d’una notable feblesa.
Ja veu que no li parlo de Sitges. No és per falta de ganes sinó d’espai. Pel que fa al panorama general m’he deixat bastantes coses. Pel que fa a Sitges, ¿què vol que li digui? Des del seu pedestal, per poc que pari l’orella vostè ja està al corrent dels plens municipals, de les reunions de l’equip de govern i de les picabaralles habituals. Del descontentament de la gent, també. És evident la manca de lideratge, de projecte, de visió ja no de futur sinó de l’estricte present del govern municipal i també de l’oposició. La crisi institucional que afecta a Sitges incideix en la gestió de l’espai públic, de la neteja, de la conservació del patrimoni, de la sostenibilitat, de la política d’habitatges i comerços, de les ordenances municipals i el seu (in)compliment, de l’especulació urbanística i en tot el que configura la vida quotidiana i comunitària.
Li volia fer una carta, no un memorial de greuges. Per això torno al principi, quan deia que encara hi som i que volem continuar essent-hi, sense afluixar. Per més grans que siguin les dificultats i per més incompetents que siguin els governs sempre tenim al davant l’exemple de vostè i de tantes altres persones que han treballat i lluitat pel país, per la llengua i per la cultura. I tenim també la divisa que ens va ensenyar Pompeu Fabra: “cal no abandonar mai la tasca ni l’esperança“. En això estem.

