Els comentaris que aquests dies se senten per Sitges i proliferen a la xarxa són en gran part referents a la Festa Major. Com més s’apropa el vint-i-tres d’agost la cosa bull però no és com sempre perquè aquest any la covid ens ha deixat amb casi res i sense casi tot. Em consta que per a la Comissió de la Festa Major i de Santa Tecla i per les entitats que hi col·laboren és un tràngol difícil perquè hi deu haver tantes opinions com passions, i ja sabem que les que es desfermen al voltant dels dos hemisferis que divideixen el calendari sitgetà, Carnaval i la Festa Major, són passions irreductibles. Per tant, des d’aquest Marge Llarg toca agrair els esforços per trobar alternatives que facin més passadores les trenta-sis hores amb sense Festa Major. Les renúncies són, al capdavall, actes de responsabilitat compartida pel bé comú.
També és cert que hauria agradat que s’haguessin pogut salvar actes via transformació telemàtica – per exemple, el pregó – o d’accessos a distància i controlats – contemplar els Gegants, el Drac, l’Àliga, els elements més simbòlics dels balls emplaçats en llocs adients- però tot plegat ha estat prou complicat, sobretot perquè d’una situació així no hi havia precedents. Per tant, cal agrair el que hi haurà, enyorar el que ens agradava i comentar el que ens hauria agradat que s’hagués mantingut des d’una actitud positiva i responsable, com exigeix la situació que estem vivint.
Em consta que hi haurà famílies que viuran la Festa Major amb un intensiu d’audiovisuals destinats principalment a la canalla, tot i que en el meu imaginari personal no hi ha res com viure en directe l’esclat de gralles i timbals carrer Major amunt el migdia del dia vint-i-tres – l’alçada de les cases del carrer els hi atorga un ressò inigualable i únic -, o com la tronada final del Castell de Foc amb el perfil de la Punta desafiant la fumera… Un dels eslògans que m’ha colpit ha estat aquest de “viu-la amb els teus”. Per als de casa aquest any diferent perquè a la meva família més propera ja en tenim tres que la viuran des del cel de Sitges; primer va ser el pare, després el meu oncle Isidret i aquest any, la meva germana Carmen, però encara que ens canviïn els rituals en conservem el record i l’estimació. Mantindrem els costums possibles i els kits de sempre, com el programa, els nards, els clavells, i hi afegirem les mascaretes i tot l’enyor que siguem capaços d’acumular per convertir-lo en l’esperança de viure la plenitud de la Festa Major anys a venir.
Un darrer aspecte important és el de la despesa pública. La supressió de la pràctica totalitat dels actes de la Festa Major ha comportat la no execució de la despesa pressupostada. Des del medi cultural no ens hem cansat de demanar que la despesa pública de la cultura no es desviï vers altres conceptes sinó que s’inverteixi en el mateix àmbit. En el cas de la Festa Major caldria que la inversió revertís directament en els àmbits de la cultura popular sitgetana directament afectats. Existeixen problemes pendents i necessitats endèmiques que caldria resoldre – em remeto a les opinions dels nostres especialistes i entitats – i aquesta fóra una ocasió immillorable per compensar aquestes trenta-sis hores, reassignant-hi els pressupostos no executats dels departaments municipals de Cultura i Festes. Ara és imprescindible, amb sense Festa Major.
