És sabut que viatjar ensenya i que la versió actual d’aquesta idea és la d’anar adquirint experiències. Les ofertes es basen en fer creure al viatger considerat com un consumidor que allò que se li mostra li proporcionarà una vivència, una experiència única. De fet, és una exaltació més de l’individualisme i de la subjectivitat portada a les darreres conseqüències. Si l’experimentació és totalment desproveït de raonament –i, per tant, de coneixement– ens en anem cap a l’empobriment de tot allò que configura la intensitat de les vivències, i de la vida en general. I és que anar pel món sempre és, en un sentit o altre, tota una experiència.
Subjectivisme de consum
Que els viatges són una part important de l’actual societat de consum és una evidència recurrent. Assimilats, o no, al període de les vacances contribueixen a la massificació de determinats indrets, siguin ciutats, muntanyes o platges. El propòsit dels ramats de turistes que hi circulen consisteix en fer i experimentar una determinada trajectòria comentada amb un relat de guies més o menys indocumentats.
Això succeeix, per exemple, a Barcelona, on quan alguna vegada m’aturo a escoltar el que s’explica al grup de turistes de torn, el que escolto fa feredat. Però importa poc perquè el més important és que el personal converteixi en experiència el que sent al davant de la Casa Batlló o de la Sagrada Família. Quan torna al lloc d’origen, sigui al Japó, Massachussets o Düsseldorf, el resum serà que s’ha menjat i begut bé, que els trajectes eren cansats i que la calor enguany ha estat insuportable, acompanyant-ho de desenes de selfis. Això és el que dona de sí l’estada en una ciutat o en un país. Coneixement ben poc i experiència subjectiva, a cor què vols.
És evident que exagero i redueixo al tòpic a una visió caricaturesca però no és pas irreal.
Comparacions crítiques
Seguint aquell tòpic amb què Tolstoi caracteritza les famílies en començar Anna Karènina, quan escriu que totes les famílies s’assemblen però cadascuna és infeliç a la seva manera, amb els de pobles turístics passa el mateix. Comparteixen una problemàtica similar de massificació, especulació urbanística i modificacions urbanes de tota mena, ofertes de dubtosa qualitat, economia estacional, serveis saturats, fuga de professions estables, vandalisme, brutícia, desgast i degradació de l’espai públic, finançament insuficient i inadequat, habitatges orientats al millor postor a costa de la inaccessibilitat de la població autòctona, i un llarg etcètera de dèficits i mancances, alguns ja irreversibles, que els sitgetans coneixem molt bé i que patim cada vegada més.
Anant pel món vas veient que el turisme en sí mateix no és el problema. El problema és la seva governança i la seva gestió, amb l’agravant que els dos àmbits de responsabilitat, que són el sector públic i el sector privat empresarial tenen interessos ni sempre coincidents ni a favor de la població en general sinó d’alguns sectors especialment interessats en l’explotació de la vila turística en benefici propi i al cost que sigui.
Als pobles i ciutats de la costa mediterrània hi ha de tot, però sovint s’hi percep una gestió basada en part en el concepte de civisme i respecte a l’espai públic que a Sitges ha desaparegut. L’okupació abusiva de la via pública, i recentment de les platges, per part de bars, terrasses i xiringuitos (que no són servei a les platges sinó succedanis de bars i restaurants) o la gestió de les escombraries són alguns dels desastres més evidents. Com és també la invasió incívica dels espais verds –els jardinets de la Ribera semblen irrecuperables–, perpetrada amb tota impunitat.
Hi ha llocs, Niça, Cannes o Menton, per simplificar, on malgrat el creixement i la massificació inevitables, l’espai públic és tota una altra cosa i comparant-ho amb Sitges la diferència és abismal. Quan les comparacions toquen de prop encara són més odioses perquè revelen la misèria, la ineficàcia i la desídia i que mirant enfora hi ha maneres de gestionar la realitat turística. “Aquí, però, tot pastura idíl·licament”, deia el Manifest Groc de 1928 referint-se a les arts. Ara mateix el pasturatge local consisteix en passar el dia, empènyer l’any, no afrontar la realitat sempre de festa en festa i tancar els ulls a la degradació que ataca la Vila en múltiples fronts.
Anar pel món, evidentment, ensenya per poc que ens hi fixem. Només cal tenir els ulls oberts i afinar l’esperit crític.
