Parlar de cinema significa moltes coses a la vegada i ben diverses. És el gran art del segle vint, l’eclosió de l’espectacle en gran format, el blanc de la pantalla que es transforma, el tractament amb la càmera dels relats, que fins que el cinema no va néixer estotjaven els llibres, la descoberta del món, el transcurs per carreteres i ciutats, la màgia de Superman a Harry Potter, l’aventura, el drama, la farsa, la ironia, el suspens –gran Hitchkok–, el repàs de la història –des dels westerns fins Camins de glòria, La llista de Schindler i els Maleïts malparits de Tarantino–, el deute amb la gran literatura des de Guerra i pau fins Doctor Zivago, Anna Karènina, Els miserables, Memòries d’Àfrica o El festí de Babette–, el retorn a la infantesa amb Bambi o Cinema Paradiso, les grans sagues com El padrí, les escenes que converteixen un film en una icona, com les escales d’Odessa de El cuirassat Potemkin, o el “torna-la a tocar, Sam” de Casablanca… Són alguns exemples de pel·lícules amb les que ens hem construït mitologies personals. És el glamur per a l’eternitat de Sean Connery, Robert Redford, Ingrid Bergman, Vanessa Redgrave, Liam Nesson o Paul Newman. És indústria, negoci, cursa competitiva amb territoris marcats i molts diners en joc. És el producte, l’amalgama formada per l’art, l’espectacle, les idees, la pressió econòmica de la relació entre la inversió i el guany en diferents proporcions. És tot això i molt més perquè el cinema és un univers infinit on hi ha de tot i força i nosaltres, espectadors, triem, anostrem i recordem.
Parlar de cinemes centenaris aquests dies de Sitges estant va unit a un legítim sentiment d’orgull perquè el Prado i el Retiro han estat objecte del reconeixement de l’Acadèmia del Cinema Català per la seva trajectòria i per la continuïtat en el que s’ha qualificat “miracle de projectar”. Més, encara, en un temps de canvis de formats i de models que han capgirat el món de l’audiovisual i han fet entrar en crisi sales i negocis. Són, en tot Catalunya, tretze sales centenàries que avui dia continuen funcionant a ple rendiment.
El fet que a Sitges tinguem el privilegi d’aquest model de transmissió cultural i patrimonial, que són els dos cinemes centenaris, és un dels valors a favor de la nostra societat local. Des de 1908 el Retiro i des de 1911 el Prado han ofert de forma pràcticament ininterrompuda una programació que des de l’inici va anar construint un públic que hi cercava lleure, diversió i el factor emocional de l’espectacle dins del medi associatiu i cultural popular. Ha estat un públic canviant amb els temps, com ha canviat l’oferta del cinema i com han canviat les sensibilitats, però que manté unes constants essencials com són l’afició, la curiositat i la fidelitat. Ha estat, també, un públic que s’ha mostrat a favor de nous formats, amb l’organització de cicles temàtics, cine-fòrums i cine-clubs.
Tant al Retiro com al Prado el cinema configura una part de l’ànima respectiva de cada entitat. També des dels inicis el cinema compartia i segueix compartit espai físicament amb el teatre, els balls, les gales i els esdeveniments col·lectius de gran públic. Però el que és de destacar, i agrair, és que més enllà de rivalitats i maltempsades, de les dificultats que les entitats han hagut d’anar superant com en una cursa d’obstacles per adequar-se al pas del temps, normatives i circumstàncies, malgrat tot plegat, els socis i els públics han mantingut la fidelitat al moviment associatiu, participatiu i popular que persisteix en les nostres dues entitats centenàries i que, alhora, aquestes han donat cabuda a noves activitats i sensibilitats que han comportat creixement i renovació generacional. La concessió de la Creu de Sant Jordi que el Govern de Catalunya va atorgar al Prado i al Retiro el 2017 va significar el reconeixement a la seva llarga trajectòria i a l’exemplaritat de la seva constància.
Retornant al cinema, el Retiro i el Prado són, avui, dues sales mítiques de la Vila i del país. Pel gran públic d’aquí i de fora tenen el valor afegit d’haver estat capdavanteres quan fa cinquanta-tres anys van creure en el Festival de Cinema Fantàstic i el van acollir durant diverses edicions, mantenint-ne avui encara els vincles. La concessió del reconeixement de l’Acadèmia del Cinema Català el passat 27 d’octubre, Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual, va ser una dia d’especial celebració. Ens queda, i que sigui per molts anys, la celebració de la màgia del cinema a les nostres sales centenàries tant bon punt recuperem la normalitat.
