Se’m fa difícil resumir el debat que vam mantenir fa poc sobre el desè aniversari del CoNCA. Amb motiu de la publicació del llibre #10 anys CoNCA, ens vam aplegar en un acte difós per streaming Xavier Fina, consultor cultural i membre de l’equip del comissionat Bricall; Francesc Guardans i Carles Duarte, presidents de la primera i segona etapa, i jo mateixa en tant que presidenta de la tercera i actual, moderats per la periodista Violeta Gumà, que va fer un treball preparatori encomiable. No puc dissimular la meva satisfacció per aquest esdeveniment en un doble sentit, el d’espectadora passiva durant deu anys i el d’agent activa en el present –no ho considerin pas un ostentació de res, però és que després dels avatars viscuts per aquesta institució d’arrel cultural i democràtica, el fet que hagi arribat a la primera dècada i amb el vaixell navegant amb les veles orientades al vent de popa em sembla gairebé un miracle–.
El CoNCA va néixer com a resposta a una actitud crítica de determinats sectors culturals del moment però sobretot com a una nova i diferent oportunitat d’exercici de la política cultural del govern. L’antic rector de la UB i economista Josep M. Bricall va ser nomenat comissionat per a la redacció d’un projecte que separés, despolititzés, determinades actuacions de la immediatesa de les decisions polítiques i les hi atorgués plena independència de criteri obeint només a criteris de solvència i qualitat, sense quotes de cap mena. La sort del projecte no va ser la que s’esperava, i això ho va manifestar amb tota sinceritat Xavier Fina: una cosa és plantejar un projecte de canvi des de l’oposició i l’altra des de l’exercici del poder. I aquest va ser el primer xoc de trens que el projecte Bricall va patir: que els que l’havien reivindicat des de l’oposició quan van arribar al poder, el primer Tripartit, ja no hi van creure tant. Va ser amb recolzament incondicional del President Maragall que el document Bricall va acabar en projecte de llei i, finalment, va ser votat pel Ple del Parlament, ja amb substancials modificacions respecte a la idea inicial. El CoNCA va arrencar el 2009 amb la doble identitat prescriptiva i executiva, però únicament referida a la creació artística, no a l’adjudicació d’ajuts per a la resta d’activitats de l’ampli ventall cultural del país.
Amb tot, a alguns els va semblar que feia massa i que tenia unes prerrogatives excessives, de manera que al final de 2011 la dita Llei Òmnibus, vinculada a la llei dels pressupostos d’aquell any per anar de pressa, va escapçar, entre altres coses, el CoNCA. El va reduir únicament a la funció prescriptiva. Però en canvi l’enunciat dels seus objectius és prou ampli perquè amb una lectura crítica, lliure i sense restriccions ofereixi un ampli camp d’actuació, de manera que el complicat era, i és, no el què, sinó el com. Aquest és el punt on ara mateix, deu anys més tard, ens trobem. Temes de tant abast com importància de la creació, el finançament i la taula interadministracions per a l’ordenació de les polítiques culturals són camp obert, entre altres, i prioritats.
Fent història un vespre entre 2004 i 2008 vaig ser convocada a l’Ateneu Barcelonès per part de Norbert Bilbeny per tal que Bricall ens exposés la primera configuració del CoNCA. Em va semblar un projecte tècnicament ben elaborat i molt ambiciós en el fons i en la forma. Inspirat en l’Arts Council del Regne Unit –Bricall no podia deixar de banda el gran John Maynard Keynes, gran impulsor de les arts i la cultura des del vessant polític–, el CoNCA apareixia com un gran revulsiu, una oportunitat de canvi de mentalitats i pràctiques de la política catalana. La meva impressió, llavors i ara, és que suposava un canvi tan radical per a l’administració cultural del país que em feia dubtar de la voluntat política per a la seva implementació i supervivència. Deu anys més tard el CoNCA afronta la seva recuperació (i no em refereixo a les funcions executives), i el seu creixement, ja determinades les claus de futur en tant peça fonamental de l’engranatge de la cultura que mereix esforços, mitjans i diàleg. La causa de la cultura s’ho val.
