El Pic Nic, més que un símbol

- Publicitat -
Vista del Sitges des dels finestrals del Pic Nic.

Estava cantat, i que tenia els dies comptats se sabia, però sense saber per quant de temps. Quan es van tancar el Club de Mar i el Kansas quedava clar que el Pic Nic havia de caure en algun moment i tot just ha estat acabar la temporada com arribar l’ordre de tancar portes. No per esperat l’impacte local i social ha deixat de ser tan espectacular com negatiu. I ara és quan s’obren encara més els interrogants.

Incerteses del present, condicionants del futur

Què passarà? Tindrem un altre establiment tancat i barrat com els altres dos a l’espera de la piqueta? Servirà d’alguna cosa la seva qualificació de bé cultural d’interès local? El Ministerio de Transició Ecològica  etcètera – ecològica té fixat algun calendari? Continuarà l’agressió ministerial en contra del Passeig de Sitges? L’Ajuntament de Sitges continuarà als llimbs de la inoperància, embolcallat per la manca dels més bàsics i necessaris consensos en favor del patrimoni, del paisatge, del Passeig i de les platges? I la societat local, si és que encara es pot denominar així, està disposada a fer alguna cosa més que lamentar-se a l’hora dels adeus o en algun moment s’adonarà d’una vegada que amb el paisatge assetjat per especulacions, permissivitats i ingerències ministerials ens ho juguem tot?

La destrucció del Passeig Marítim

Perquè, no s’enganyin, això només és un dels símptomes de la voluntat uniformista, centralista i jacobina de la pitjor espècie perpetrada pels buròcrates administrativistes al servei del poder central. De primer va ser l’esvoranc del Passeig, per a la reconstrucció del qual el Ministerio va prohibir recuperar l’àrea dels jardinets. Després, l’ensulsiada d’aquest darrer hivern va mostrar fins a quin punt el Passeig està en perill no només pels embats de la natura sinó també pels del sector públic. Juntament amb tot plegat, arriben ordres de Madrid per tancar els tres locals històrics i emblemàtics que uneixen el passeig de la Ribera i l’amplitud de l’obertura a la Mediterrània fins a Terramar en un Passeig Marítim que, ironies de la història, aquest estiu ha complert el seu centenari.

De tot plegat se’n diu Llei de Costes, aprovada pel Congrés dels Diputats per representants de tot l’Estat que ni tan sols van considerar fins a quin punt era una apropiació per dominar el territori marítimo-terrestre en funció del control i del domini centralista i colonial. Pel que fa a Sitges, a més, comporta el perill de modificació i de destrucció del Passeig Marítim tal com s’havia traçat el 1919 prenent com a model la Promenade des Anglais de la ciutat de Niça i que el 1926 l’alcalde Pau Barrabeig va acomplir. Siguem-ne conscients la futura definició d’aquest espai afectat fa tremolar.

El final d’una època

Són moltes les generacions de sitgetans i de visitants que havíem fet del Pic Nic un lloc de celebracions i estades. L’antic Brollador de 1933  va canviar de denominació i de mans el 1956 i des de llavors les generacions de la família Matas han tingut cura del Pic Nic com la joia de la corona. Perquè en uns moments o altres, hi passava tot Sitges amb motiu de tota mena d’esdeveniments: familiars, trobades, àpats d’empresa, sopars de celebració, dinars de complicitats i tota la rastellera de circumstàncies que configuren la vida de la gent. I sempre tan ben atesos per part del personal i dels membres de la família Matas que anaven recalant al seu establiment estrella amb aquella amabilitat que et feia sentir que era més que un local: un lloc d’aixopluc, de vivències, de contemplacions que podies anostrar.

És el que durant anys m’ha passat a mi. El Pic Nic ha estat un dels meus llocs de referència de trobades, celebracions o, simplement, de contemplació del mar des dels seus finestrals. El mar de les quatre estacions, sempre canviant i reflectint la llum de l’hora. No agrairé mai prou el cúmul de records que, de sobte, s’agleven al ritme d’aquestes línies.

El final del Pic Nic marca el final de tota una època del Sitges contemporani. Es tanca una determinada manera d’entendre que els establiments turístics són també establiments on els sitgetans tenen les portes obertes tot l’any. Es trenca un dels vincles més simbòlics entre la vila i un dels establiments que ha marcat època en un final trist per a tots i lamentable pel paper de les administracions central i local.

És l’hora dels records, de l’agraïment i de restar amatent per veure què ens espera.

Articles relacionats