Una de les col·leccions d’art més singulars del país és la del dipòsit de pintura d’entre el segle XVI i XIX que va fer el Museu del Prado al Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Creat el 1882 per l’escriptor i polític Víctor Balaguer (1824-1901), el museu va ser ideat amb una finalitat educativa i difusora de les arts i de la història, d’acord amb el pensament cultural més progressista de l’època. El seu creador va planificar el museu com a eix central amb una biblioteca i un centre d’ensenyament, i el va organitzar com una fundació privada d’interès públic. Balaguer, llavors diputat a Corts, no va regatejar esforços per aconseguir el seu propòsit; el 1882 se’n col·locava la primera pedra i la construcció va durar prop d’un any. El format de l’edifici, construït per l’arquitecte Jeroni Granell era el d’un temple laic, símbol fidel de les finalitats de la nova institució concebuda amb ambició i convicció com un temple del coneixement.
Balaguer no va tenir cap dubte ni reserva en utilitzar coneixences i influències per a l’obtenció del dipòsit de fons artístics, el primer dels quals va ser el d’obres procedents del Museu del Prado. Ell mateix havia donat a la fundació la seva pròpia col·lecció d’art –quatre-centes obres de pintura, escultura, arts de l’objecte–, la col·lecció filipina i la seva biblioteca de vint-i-cinc mil volums, reflex de la seva personalitat, sobre política, història i literatura. Alhora, la Biblioteca Museu Víctor Balaguer anava rebent importants donacions per part dels que creien en el projecte, entre les que destaquen la col·lecció egípcia d’Eduard Toda i la col·lecció oriental de Juan Mencarini. El 1895 l’escriptor Francesc Gras i Elias asseverava que el museu era el temple de l’art on es podia estudiar la història de la humanitat des del temps dels faraons fins aquell moment.
Les obres procedents del Prado van arribar entre 1882 i 1886, un total de cinquanta-quatre olis i tres escultures. El dipòsit actual, renegociat amb el Museu del Prado i mostrat des de 2008 a la Sala Prado és un magnífic conjunt de pintura espanyola, italiana i flamenca entre el segle XVI al XIX. Abasta els més importants corrents estètics i temàtics de l’època: pintura religiosa, retrats, natures mortes, paisatges i costums, fins arribar a la pintura històrica. A tall d’exemple sobresurten la Sagrada família d’El Greco; La batalla de Sant Quintí, de Luca Giordano; el paisatge urbà de Brueghel el Vell; la natura morta de L. E. Meléndez i La faula de la llebre i la tortuga de F. Snyders; les obres de Murillo, Juan Carreño de Miranda, Juan Pantoja de la Cruz, Josep Ribera; la benignitat costumista d’ El berenar de Ramon Bayeu, entre altres, en un conjunt harmònic i coherent que manté aquell esperit fundacional de temple del coneixement i que ofereix pluralitat de lectures des de l’òptica actual.
Arran del bicentenari del Prado el 2018 el Museu Victor Balaguer va produir l’exposició La presència del Prado. Episodis d’una història, perllongada durant onze mesos d’èxit de crítica i de públic mentre que es preparava l’estudi i catàleg que en deixa constància (2020). Però no hi ha res que substitueixi un passeig per les sales del Museu Víctor Balaguer per contemplar i gaudir d’aquest singular conjunt d’obres mestres.
