El Vinyet, segons Lluís Albors
D’entre els punts cardinals del nucli urbà de Sitges, que són el casc antic, el Vinyet, el Poble Sec i Terramar, i les extensions que a partir dels anys seixanta han originat nous nuclis com Vallpineda, la Llevantina i Quint Mar, més els de Garraf i Les Botigues de fora vila, el del Vinyet pren un singular protagonisme durant la primera setmana d’agost degut al seu origen, que és el del Santuari de la Marededéu del Vinyet i la celebració de la seva festivitat el dia 5.
Una mirada vers els orígens de l’indret ens trasllada a la vil·la romana de Caius Cecilius Emilianus, el primer propietari sitgetà amb nom conegut; és una notícia en ferm sobre aquell indret entre el segle I i el segle III de l’era actual, documentat per les restes arqueològiques i pels treballs dels historiadors. La caiguda de l’imperi, les invasions àrabs i la despoblació van afectar l’assentament però no el va aniquilar ja que hi restà un nucli agrícola.
Al segle XIII existia una masia al costat de la qual es va edificar una petita capella vora la cruïlla de camins entre Sitges i La Geltrú. La llegenda de la Marededéu del Vinyet dins de la tradició catalana de les marededéus trobades, en el nostre cas, enmig d’un vinyet, arrenca d’aquella època, ja que tot sembla indicar que s’hi venerava una primera imatge.
La imatge que va perdurar data d’inicis del segle XIV, probablement encarregada per Bernat de Fonollar, el senyor feudal de Sitges que, a més, en el seu testament va llegar “cinc sous” a la capella de Santa Maria de Sitges, tal com la devoció era coneguda en aquells moments. La restauració de 1928 li va restituir el seu aspecte primitiu i original després d’algunes transformacions segons les modes litúrgiques, però en ser enterrada el 1936 per evitar la seva destrucció es va deteriorar irremissiblement, de manera que el 1950 Pere Jou va esculpir la imatge actual que conté al seu interior les restes de la del segle XIV.
Al segle XVI es va emprendre una ampliació de la capella medieval acomplerta el 1552, data que figura a la porta avui lateral però que era la principal d’accés. Alhora s’hi instal·là un bellíssim altar d’estil renaixentista que l’Ajuntament va adquirir al mestre Jaume Forner i que avui figura a la capella de l’Hospital de Sant Joan. L’aspecte actual del santuari es deu a la gran reforma inaugurada el 1733 després d’haver enderrocat gran part del santuari anterior i canviat l’orientació de l’edifici, així com a diverses reformes entre les que destaquen les que va portar a terme mossèn Joan Llopis i Pi, custodi del Santuari entre 1820 i 1876.
El Vinyet té una història rica i complexa estudiada per diversos autors des del segle XVII fins l’actualitat. En formen part les obres d’art i la relació amb els artistes, l’evolució urbanística, els ermitans, els administradors, les masies, la devoció popular i tot el que configura l’imaginari col·lectiu i la relació social, política i religiosa entre el santuari i Sitges en tant que constitueix un dels seus més significatius epicentres. L’obra d’Ignasi M. Muntaner, il·lustrada per Lluís Albors, Les esglésies del Vinyet (Grup d’Estudis Sitgetans, 2019), n’és la darrera contribució, extensa, documentada i una de les claus interpretatives imprescindibles. A les envistes del 5 d’agost d’aquest estiu tan estrany i tan poc festiu m’he volgut referit a la part més visible del Vinyet que és el Santuari, per no perdre l’esment a la festa i a manera d’esquer del llibre esmentat.
