LOADING

Type to search

El Marge Llarg

Entre Venècia i Sicília. Poemes italians de David Jou

Temple grec a Sicília. © Frèia Berg 2011

Itàlia aixeca passions. Penso en les descobertes dels viatgers del Grand Tour durant els segles que van del barroc al Romanticisme;  els de la ruta devocionària que culmina a Roma gaudint de la fascinació que exerceix la combinatòria de les ruïnes de la capital de l’imperi i magnificència de la ciutat del Renaixement; en els viatges dels artistes a Pisa i Florència a la recerca dels Primitius i de les tècniques de pintura al fresc; a la veneració pel disseny a la ciutat de Milà. Hi ha molta literatura del viatge a Itàlia, des dels relats Goethe, Stendhal o Dickens fins les cartes i articles d’artistes i escriptors com Rusiñol, Obiols, Josep Aragay, Carles Riba o Ricard Creus. Benhaurat qui viatja a Itàlia i sucumbeix a la passió que mantindrà per vida.

El poeta, científic i assagista David Jou ha anat fent multitud d’incursions italianes dels anys setanta ençà, algunes de llarga durada per motius principalment acadèmic com van ser els viatges a Udine quan investigava sobre principis de la termodinàmica o les més recents les estades sicilianes de primavera com a professor convidat. Dels anys d’Udine data una setmana veneciana l’estiu de 1975, quan tot just començava la seva producció poètica que va culminar en un poemari, Diminuta imatge (1976), formal evocació de la tècnica pictòrica de Marià Fortuny i aprofundiment en la interrogació personal i metafísica d’un alter ego. El llibre està dedicat a Oreste Gaietano Contini di Foscari, aquell jove mort als vint-i-cinc anys “amb ulls més meravellats” que no pas lúcids” a la Sereníssima ciutat de Venècia el 1676,  tornaveu del poeta que passeja i descriu la ciutat des de la mirada pautada en dos temps: el de la primera edició en vers pautat i el de l’edició actual, prosa poètica que descriu un interior infinit on s’aboquen vivències i reflexions: “Estàs voltat de límits, tu mateix ets un límit al centre d’altres límits, estàs encerclat, no et queda cap fugida. Rendeix-te”, li remoreja una aigua que l’encercla  “com un pedestal per a l’horitzó”. Venècia és un clos tancat com els seus jardins d’altes murades, amb tardes al Lido i nocturns a la Scuola di San Rocco, on cada espai de la ciutat té nom propi i una fita en l’obra del poeta.

Sicília, en canvi, és un espai obert de llum i palmeres, arquitectura i botànica, gessamins i cràters. Els poemes sicilians s’ofereixen amb l’esplendidesa de paisatges i ciutats amb  l’exhuberància del barroc en perfecta consonància amb les restes de la Magna Grècia. La lectura recorre indrets poblats de personatges que transiten pels poemes: Ramon Llull, Arquímedes, Giuseppe Piazzi, Antonello de Messina, Ingrid Bergman o Arnau de Vilanova, entre altres (intueixo que hi treu el nas el comissari Montalbano…)  a més dels contemporanis de les endreces i dels records. Emergeix el mapa establert pel poeta amb uns noms de lloc que són caixa de ressonància d’esdeveniments, històries o un present transformat, com la Habitació amb llimones, a Cefalù, Taormina, Palerm, Messina, Monreale, Catània o els jardins botànics. S’hi entrellacen la lectura de L’Infinito del gran Leopardi, els càlculs i la claredat matemàtica, equacions, la hidrodinàmica d’electrons, les mecàniques celestes, la passió pel saber, la cosmologia relativista, “… les vinyes, els rostolls, el bosc de pins: / una glòria que es marceix, que es crema, que passa.” És una visió de Sicília marcada per una temporalitat sempre relativa en la que s’equilibren la passió i una contenció relativament volguda perquè hi preval l’eclosió de la magnificència del medi sicilià on la ciència en estat pur, les arts i el paisatge s’entrellacen configurant un imaginari únic.

Amb un títol tan senzill i tan explícit com Poemes de Sicília i Venècia (2021) el poeta Jou presenta en un volum dos pols com són la síntesi entre coneixement i poesia que se’ns mostra al nu. Una bona part dels poemes se’ns han ofert des d’aquest mateix setmanari però que en volum que els aplega guanya en intensitat i en bellesa. Són els efectes de la poesia que amb poques paraules crea i recrea un univers sencer.

ARTICLE ANTERIOR
SEGÜENT ARTICLE

També pots veure