Sobre la Festa de la Poesia a Sitges
“No n’hi ha prou amb la felicitat: exigim eufòria” (Mazoni).
La pandèmia ha fet estralls en diversos àmbits i també en els de la cultura. Des del CoNCA no ens hem cansat d’assenyalar-ho al temps que hem demanat a les administracions, sobretot les locals, tota mena de mesures per alleugerir i minvar l’impacte econòmic negatiu de la Covid-19. Les reprogramacions per substituir les cancel·lacions ha estat una de les reivindicacions més insistents, amb resultats irregulars. També a Sitges. Encara hi ha avaluades les conseqüències econòmiques i socials de la pandèmia a nivell nacional ni local –el nivell estatal ni se l’espera–, vist tal com han anat les dades i les xifres. Però sí que valdria la pena que en viles i ciutats de mesura humana, com encara és Sitges, es fessin números en la totalitat del seu abast –empreses, creadors, intèrprets, serveis–, indicant els pressupostos de dotació o inversió inicials i les xifres finals. La Festa de la Poesia, per exemple, mostraria l’existència d’un decalatge notable en contra dels poetes i músics que no han tingut l’oportunitat d’actuar enguany.
La vetllada convocada Amb símbol d’infinit es va esdevenir amb tot l’atractiu i tota la qualitat que és d’esperar, una característica que constitueix la marca de la Festa de la Poesia a Sitges. Aquest esdeveniment que ja ha guanyat per mèrits propis un lloc d’honor en la programació anual d’activitats fetes a Sitges i pensant en tota mena de públics, amb el local com a protagonista actiu i passiu, mereix que les ments pensants de les programacions i qualificacions de calendari d’esdeveniments li concedissin d’una vegada el lloc d’honor que mereix, perquè no tot ho fan els números de visites esperades ni el càlcul, sempre relatiu, dels euros que els esdeveniments ha de deixar a l’economia sitgetana. La qualitat i la intensitat no s’amiden quantitativament, sinó amb una altra mesura que és la de les emocions i el prestigi, que no pel fet de ser intangibles deixen de ser inexistents, sinó tot el contrari. En aquest capítol, per exemple, diria molt a favor del sector hoteler que les places de pernoctació dels poetes fossin ofertes gratuïtament i que l’estada dels poetes catalans i estrangers a la Festa suposés un valor adquirit cultural i propagandístic pels establiments.
A Sitges, encara ens falten molts, molts punts per ser un ciutat de cultura on les arts i les lletres constituïssin el valor afegit de gaudi i atractiu per al públic propi, veí i visitant, com succeeix en altres ciutats europees. Endèmicament, sempre ens hem quedat a mitges en tot, degut a la perpètua incapacitat de consolidació d’estructures culturals, sense voler reconèixer que la cultura i la professionalització culturals tenen uns costos imprescindible i indefugibles.
Torno als poetes. Anna Aguilar-Amat, Odile Arqué, Anna Bou, Joan Duran i Cèlia Sànchez-Mústich, van oferir un recital de gamma alta amb totes les tonalitats i diccions que avui ofereix la poesia contemporània. Havia començat a l’hora en que s’apaivaguen els darrers xisclets de les orenetes que sobrevolen un Racó de la Calma, progressivament tenyit de blau nocturnal de Sitges. Les cançons de Mazoni entortolligades amb els poemes projectaven una dicció que aprofundia la vocació creativa i expressiva sintetitzava en un lema i una ambició: “no n’hi ha prou amb la felicitat, exigim eufòria” esdevenia la divisa del vespre i dels diez a venir. Convertint en sinònims eufòria i plenitud, als poetes ens queda molt, molt per reivindicar.
