D’ençà que el turisme cultural juga la carta de la massificació, les exposicions d’art s’han convertit en un element més de consum al major que com més visitants atreguin, més entrades venguin i més corifeus juguin les cartes dels turoperadors més atractius se suposa que han d’exercir. Es prenen com a esquer moviments artístics d’expansió universal o artistes de renom que interessin a institucions i espònsors i l’exposició sobradament publicitada està servida. Entrades comprades a l’avançada per a dies i hores fixes; trasllats i viatges –segons d’on procedeixin els visitants, que solen ser de vocació universal–; temps d’espera en cues interminables malgrat les hores d’entrada prèviament assignades. Quan finalment s’accedeix a les sales, l’experiència es converteix en l’esport d’anar esquivant els cops de colze i els amuntegaments de visitants i grups fins a aconseguir breus estones de contemplació relativament tranquil·la.
La darrera vegada que em vaig prometre no tornar a exposicions massificades va ser després d’haver vist el passat mes de gener, al Museu Pompidou de París, la dedicada al Surrealisme amb motiu del centenari d’aquest moviment, definitiu per a les idees estètiques del segle vint i precursor de la intuïció i presentació dels seus mals i neguits. Aquest era el discurs de la mostra amb un conjunt d’obres d’alta qualitat i nivell internacional, per bé que n’hi mancaven en relació amb Surrealisme a Catalunya. M’hi vaig referir des de les pàgines d’aquest setmanari.
En aquesta ocasió es tracta de l’experiència d’uns amics que, atrets pel Caravaggio i altres artistes italians de l’època, van decidir visitar l’exposició Caravaggio 2025 organitzada pel Palazzo Barberini de Roma en col·laboració amb la Galleria Borghese. L’entrada era a les tres i vint de la tarda amb la recomanació d’arribar una estona abans. Arribats a Roma al matí s’havien traçat un itinerari que passava per Santa Maria Maggiore –on van constatar la immensa cua de devots que visitaven la tomba del Papa Francesco, mòbil en mà–; per l’església veïna de Santa Prassede, que té uns mosaïcs tan antics com meravellosos. Després d’haver passejat pel desordre barroc de la ciutat eterna van enfilar la Via delle Quattro Fontane.
La cua que van fer va ser d’hora i mitja en plena canícula sota la blanca benignitat dels porxos del Palazzo Barberini. La visita a la mostra, envoltats de gent armada amb mòbils i de grups arremolinats davant cadascuna de les obres, va durar la meitat del temps. 24 obres excepcionals de l’artista, procedents, entre altres propietats, de vuit col·leccions públiques i privades italianes, exposades amb la voluntat de contribuir i expandir el coneixement de Caravaggio valien tots els sacrificis, sí, però van concloure que l’aparell publicitari havia estat excessiu. Perquè, també explicaven, a la vista del consistent catàleg que expandeix el discurs de l’exposició, quedava palès que a la mostra potser li faltava, si no obra, discurs explicatiu.
Van disfrutar de l’oportunitat de veure juntes les tres obres protagonitzades per la bellesa de la cortesana i model del pintor, Fillide Melandroni que són la Santa Caterina d’Alexandria, Judit i Holofernes i Marta i Maria Magdalena; el Retrat d’una cortesana va córrer tràgica dissort en ser destruïda al Berlin de 1945. Van disfrutar igualment de la impressionant Conversió de Sant Pau, procedent d’una col·lecció privada romana; de les tres versions de Sant Joan Baptista i del darrer autoretrat de Caravaggio encarnat en la testa morta de Goliat a mans de David. Un autoretrat que resum una vida d’artista que era un malànima i que no tenia res de políticament correcte, però que era un geni que va viure en conflicte amb tot llevat de la pintura.
Els amics van sortir en tren de la Roma desordenada i barroca per tornar a l’ordenada i harmònica Florència renaixentista. A la vista de l’experiència no sé si tornaran a fer cas de les exposicions sobradament publicitades, però passant revista al catàleg que em van portar penso que malgrat tota la visita al Caravaggio valia la pena.
