Per no repetir greuges del passat, busquem ara i avui la calma d’entrefestes per gaudir dels petits plaers que ens envolten
Lali Miret i Raspall
Ens trobem en ple mes de febrer, enguany de traspàs, en un seguit de setmanes d’hivern que podríem anomenar el període d’entrefestes. Hem deixat la gran Festa Major de Sant Pau i estem encarant el Carnaval, considerat més o menys gran, segons les ganes i possibilitats de disfressar-se que tingui cadascú. Enmig, la Candelera, Santa Eulàlia, patrona de Barcelona i del nucli de les Roquetes, o Sant Valentí pels qui creguin que és celebrable.
És doncs un període d’hivern que permet d’alguna manera parar, pensar, buscar la calma, recordar i fer memòria.
Segons el DIEC2 l’expressió “fer memòria” pot tenir dos usos diferenciats; el primer el trobem quan fem memòria per intentar recordar algun fet o dada, en algun context determinat. En canvi, el segon ús el trobem quan volem fer memòria d’alguna cosa, perquè es recordi, perquè no s’oblidi amb el pas del temps. L’ús que voldria donar a aquesta frase quan parlo de fer memòria, és clarament el segon.
Fa poques setmanes es va presentar a la Biblioteca Manuel de Pedrolo de Ribes, una obra que realment fa memòria, fa memòria històrica en estat pur.
Justament va ser un 14 de febrer de 1963, ara fa 57 anys, que moria el meu avi Biel, malalt a conseqüència de les seqüeles de la Guerra Civil espanyola, i un dels protagonistes d’aquesta publicació titulada Vides truncades, on es transcriuen els diaris de guerra de dos soldats republicans.
Només fa 80 anys dels fets viscuts i escrits des del front. Per sort, l’editora del llibre, Mercè Parera i Raspall, ha disposat d’aquests textos i els ha publicat amb gran encert amb la plena voluntat de fer memòria.
En els textos hi ha dolor, tristesa, enyor, i la descripció de tota mena d’immoralitats, que al quedar publicades faran que les generacions futures puguin adonar-se del que no cal repetir.
Un exemple d’aquestes descripcions, fetes des de les trinxeres, el 24 de juliol de 1938, diu “[…] les nostres trinxeres estan situades prop del riu Segre, entre Balaguer i Camarasa, al costat del Merengue, una muntanyeta que té aquesta forma. Està ocupada pels contraris i molt ben situada per dominar les nostres trinxeres. Entre les dues línies de foc es veuen bastants cadàvers per enterrar i segons de quin indret bufa el vent, fa molta mala olor […]”.
Cal tenir en compte que queden enrere milers d’altres casos, de persones mortes o desaparegudes, que reclamen que no els oblidem, i que fem memòria de les penúries de la guerra que sempre trunca la vida dels més desfavorits.
Som a l’era les xarxes, on inevitablement la memòria impresa es combina amb la memòria digital. En aquest sentit, i amb el mateix objectiu de no oblidar, des del Memorial Democràtic de Catalunya, podem consultar bases de dades com el Banc de la Memòria Democràtica, que acaba de posar a la xarxa més de 20.000 registres de memòria, entre 1938 i 1980 (mapes, dates, testimonis i espais), o el projecte anomenat El Cost humà de la Guerra Civil, que té per objectiu omplir el buit historiogràfic sobre els morts a Catalunya durant aquesta guerra, publicant a la xarxa una base de dades rigorosa i d’accés lliure sobre les persones mortes, catalanes i no catalanes, d’un i altre bàndol. A Ribes 46, ho podeu buscar i us sonaran la majoria de cognoms.
Davant de l’adversitat que van patir ara fa només 80 anys, fem memòria per no repetir greuges del passat, busquem ara i avui la calma d’entrefestes, per gaudir dels petits plaers que ens envolten. Per fer-ho, podem endinsar-nos en un llibre de poemes que ens reconforti i que ens digui que l’hivern és fascinant, i que malgrat el dolor que tots rebem en algun moment de la vida… “no es tracta d’un infern, que permet comprendre, on l’oblit arriba, tranquil·litzador, i torna, sempre torna l’alegria”. [Joan Margarit. L’hivern fascinant].
Som just a l’època i al lloc adequats on, tot passejant, ens podem aturar al costat d’aquella paret, d’aquella mimosa que comença a florir i on cada branca sembla un núvol groc (ja ho deia Mercè Rodoreda), i on segur que pararem per mirar-la, per olorar-la i per recordar la sort que tenim.
