Una de les poques alegries col·lectives que podem gaudir aquests dies de pandèmia, dies que s’allarguen i cada vegada amb més interrogants, és la publicació d’un aplec de fotografies que amb el modest títol de Josep M. Jornet. Recull fotogràfic (1950-2007) mostra una antologia d’imatges que ell va anar configurant a manera de retaule de la nostra vida quotidiana al llarg de decennis. La vida del senyor Jornet, com li dèiem al barri vell de Sitges quan érem una colla de marrecs que entràvem per tot arreu perquè les cases no tancaven amb pany i clau, ens semblava que quedava reduïda al quiosc del carrer Major i als munts de diaris i revistes que el recader li deixava a la porta i ell tenia cura de penjar perquè la clientela veiés com estava de ben assortit. Diaris i revistes d’aquí i de l’estranger, perquè a Sitges hi havia turistes i la premsa i les revistes els mantenien en l’actualitat i feien de bon passar els dies de les vacances. Nosaltres badàvem amb els diaris penjats amb agulles d’estendre un sota l’altre, amb la visió de qui coneix l’ofici, en uns plafons més aviat fràgils però eficaços. Aquest mostrari de notícies anava variant i ens permetia llegir titulars i veure imatges, sobretot els dies que passava alguna cosa com l’assassinat del President Kennedy o el primer viatge de la home a la lluna. Fins que un bon dia que la meva germana Adela i jo hi badàvem va sortir armat amb una càmera i ens va dir amb aquella veu, que sempre ens semblava un punt severa: – “A veure, poseu-vos aquí, així, no us moveu”, i es va sentir el clic no sé si una o dues o més vegades. Dies més tard va donar la còpia de la fotografia a la nostra mare que va dir que havíem quedat prou bé.
Aquesta és la primera imatge que guardo del senyor Jornet fotògraf. Després ens en va fer més a tota la canalla del barri. Però encara no sabíem que la fotografia era la seva autèntica vocació i tampoc no sabíem del seu activisme dins i fora del medi local. Ho hem sabut, i a bastament, amb el temps però, sobretot ho hem sabut gràcies a les múltiples exposicions que va fer a partir dels anys vuitanta. De gran va viure els anys de reconeixement, amb la placa a la plaça dels Artistes, gaudint i exercint del seu mestratge. Per tots aquests motius, la Secció Fotogràfica del Grup d’Estudis Sitgetans des de 2010 atorga cada any el premi de fotografia que porta el seu nom.
Com tot artista el senyor Jornet volia que la seva obra no s’acabés amb ell, de manera que el seu fons fotogràfic forma part de l’Arxiu Històric de Sitges, quantificat en dotze mil imatges que corresponen a cinquanta anys d’una vocació inestroncable.
És d’aquest fons que Francesc Barnés, Jaume Blasco, Andreu Noguero, Xavier Miret i Gabi Serrano han fet una interessant tria antològica, prologada per Serrano i per Roland Sierra, que permet un repàs complet a l’obra de Jornet, gràcies a la publicació que ha editat la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Sitges. Una selecció d’aquesta tria s’exposa aquests dies a l’Espai Cultural Pere Stämpfli, seu del Grup d’Estudis Sitgetans i de la seva secció fotogràfica que ell va contribuir a fundar el 2004.
La mostra és una veritable antologia de la vida quotidiana des dels anys cinquanta fins ben entrat el segle XXI vista des de la mirada d’un fotògraf que feia dir a la càmera el que ell volia expressar. Vida quotidiana dels sitgetans, amb les festes, els carrers i les vistes inexcusables, però vida quotidiana també del país, de les ciutats, dels paisatges i dels éssers. Aquest és, potser, l’aspecte que més m’ha impressionat d’aquest recull. Perquè la fotografia de Josep M. Jornet no és únicament un exercici de composició formal o una instantània oportuna sàviament enquadrada. El que hi trobo és un interès per la humanitat tal com és, sense ficcions ni coordenades estètiques d’embelliment o de complaença. Per a mi aquest és un dels punts forts, potser el millor, del seu mestratge. Perquè no hi ha art més sublim, o més transformador, que el que posa la humanitat davant del mirall.
