No ens enganyem. La solució momentània d’aturar la demolició que amenaçava el front marítim de Sitges, començant l’enderroc pel Club de Mar, no és més que una aturada momentània, un guanyar temps per salvar la cara del Ministerio de Transición Ecológica i de l’Ajuntament de Sitges en plena temporada turística. Tot i que salvar la cara és un dir, perquè la foto fixa ja la tenim de tots dos. Els uns, per prepotents. Els altres, per desidiosos i incompetents. Així hem arribat a les envistes del fatídic 2 de juny i l’edifici del Club de Mar, amb tot el que suposa per a una entitat social i esportiva amb més de 500 persones associades s’ha salvat in extremis… Per ara, i no sabem fins quan hi tornaran.
La pausa és ocasional i estratègica, un joc d’imatge. S’imaginen els turistes, els visitants i els sitgetans contemplant la polseguera i les deixalles de l’enderroc a ple sol mentre la gent va a la platja, passeja o s’asseu a les terrasses i restaurants dels voltants per disfrutar d’aquest accidentat final de primavera i dels inicis del calendari d’estiu? Amb tot, vull pensar, sempre optimista, que potser aquest impàs pot servir per alguna cosa més. Hauria de ser d’alguna utilitat perquè l’Ajuntament (Govern + oposició) faci d’una vegada i ben fets els deures que porta arrossegant de fa dècades. Més enllà de les declaracions de bones intencions, les llàgrimes de cocodril, les fotografies amb cares rialleres, les escomeses dialèctiques dels debats, els comentaris en veu baixa i les mirades d’esquitllentes, la ciutadania de Sitges mereixem alguna cosa més que sortir del pas per anar a raure al següent despropòsit.
Hi creuen, de debò, a l’Ajuntament, en el patrimoni? Perquè el patrimoni arquitectònic i urbanístic, més enllà de la titularitat, està sota la responsabilitat de les administracions públiques i la primera de totes és la dels Ajuntaments, que per alguna cosa reclamaven les competències en urbanisme i tots els seus derivats de planificació. La setmana passada senyalava uns quants llocs emblemàtics de la Vila que es troben en estat ruïnós o gairebé, com Can Falç o Can Pere Pau. El flamant Catàleg de Patrimoni, document finalment accessible des del web de l’Ajuntament de Sitges amb el títol d’Aprovació definitiva modificació Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i Catàleg de Sitges, 36 volums, indica el llarg procés que finalment ha esdevingut el part de les muntanyes: Gestió SPAL 2017; revisió Ajuntament de Sitges 22022; text refós 2023; aprovació de l’Ajuntament de Sitges 25.09.2024, i publicació al DOGC 28.03.2025. Un llarg procés que no ha servit ni per corregir les inexactituds, mancances i errades existents des de 2022 i que s’han vingut arrossegant a partir de les fitxes de l’SPAL de 2008. Tampoc no ha servit per afrontar les responsabilitats municipals que se’n deriven a jutjar per l’estat d’edificis, masies i indrets naturals. I encara menys, pel que es veu, per iniciar els corresponents expedients de canvis d’afitaments entre la zona terrestre i la marítima pel que fa al Passeig, ni tampoc per les declaracions de béns culturals d’interès local.
No, no són només les voreres. Com vaig escriure en el seu dia que les voreres no són més que un símptoma de la descurança i la irresponsabilitat que ara ha esclatat en tota la seva dimensió. Té remei, aquest despropòsit?
