Em fa tremolar que el resultat d’aquesta crisi que és sanitària, però també del sistema, que en nom «d’anar tots junts», va retallant algunes de les que avui considerem llibertats fonamentals
Miquel Muç Vall
Fa més de 30 dies que estem en un bucle. No tenim cap altre tema. El coronavirus ens ha impregnat i ha fet el que era impensable un temps enrere: que una alarma sanitària posi potes enlaire a tota una societat. A partir d’aquesta afirmació, cada dia escoltem paraules que ens fan dubtar, altres que ens donen esperances i algunes que ens fan tremolar. Ens fan dubtar les enormes contradiccions i improvisacions que hem anat veient respecte a com tractar la pandèmia per part dels governants que en molts casos han generat inquietuds i desconcert a la mateixa població. Ens fa dubtar en veure que la macroeconomia es pot valorar més que la salut de les persones. Ens fa dubtar veure el poc reconeixement cap a la gent gran que han estat les grans víctimes de la pandèmia. Però també ens omple d’esperança veure les mostres de solidaritat de la societat civil o el treball i la humanitat més enllà de la professionalitat del personal sanitari i altres col·lectius d’atenció a les persones en situació d’exclusió. Sense oblidar el treball de persones de diferents àmbits per poder dotar de subministraments i serveis a les persones confinades. Però també he de dir que em fa tremolar quan sento determinada terminologia que s’utilitza per a combatre la crisi. No això no va d’herois. Els professionals de la sanitat pública fa temps que estan treballant en condicions que no són ideals. El que ens cal és un model de sanitat pública amb inversions i personal que pugui realitzar una atenció personalitzada i eficient i al mateix temps pugui preveure situacions d’excepcionalitat.
Fa tremolar l’ús i abús per part de determinats polítics, del llenguatge militar “estamos en guerra contra el virus”. És evident que no estem en guerra i que davant de la pandèmia ens cal més recursos per a la recerca i una forma diferent de distribuir els diners públics. Sí, ara és el moment de parlar-ne. Sí, ja ho sé. Us citaran aquella cèlebre frase del profeta català, ara al purgatori, de “l’ara no toca”. Doncs sí, ara toca. Ara és just el moment de dir que l’enorme despesa militar de l’Estat espanyol no serveix per a res. Que un estat modern no es pot permetre el luxe de destinar una part substancial del pressupost amb una despesa inútil. Per defensar-nos dels enèmics exteriors? O dels interiors? No em feu riure. I que no us posin l’exemple de la desinfecció. No. La unitat de la pàtria i mantenir la corona, és el que els importa. I em fa tremolar que el resultat d’aquesta crisi que és sanitària, però també del sistema, que en nom “d’anar tots junts”, va retallant algunes de les que avui considerem llibertats fonamentals. Pot tornar Maquiavel amb la seva versió més autoritària. Haurem d’estar molt amatents i mal callats. L’interès general ha d’estar obert a crítiques. Caldrà mesurar la fina línia que hi ha entre el control sanitari i la temptació del control social que sempre tenen els poders polítics i econòmics dominants.
És ben cert que és difícil gestionar una crisi com aquesta però també és cert, que cal preguntar-se perquè no estàvem preparats i quins són els objectius generals que cal prioritzar des dels poders públics, i també, quin model de societat volem de cara al futur. Cal recordar que l’endemà es comença a planificar avui. Si volem un demà diferent, cal que definim les claus d’aquest nou període.
La recepta del capitalisme contemporani ja la sabem: diners públics per afavorir a grans empreses i bancs, demanar un esforç col·lectiu a la ciutadania, precarietat de les condicions de treball, rebaixant les prestacions socials. Davant d’aquestes mesures previsibles hauríem de ser més atrevits i plantejar una reducció a la meitat de les jornades laborals, uns poders públics que vetllin pels serveis bàsics de qualitat: sanitat, ensenyament i serveis socials i que tingui com a objectiu acabar amb les desigualtats socials. Uns pressupostos públics que suprimeixin el que és superflu. Cal un repartiment del treball. El poeta Enric Casasses ho definia molt bé “hem de viure no sobreviure”. Per viure hem d’assolir que el centre no sigui la productivitat, les estadístiques, el consum, sinó l’equilibri entre les persones i el medi natural, la cultura, la recerca, la convivència, la solidaritat. Jo ho sé, em podeu considerar un il·lús, però realment això és possible, però ens cal un canvi estructural i de prioritats. Mentrestant, el que és urgent anirà primer del que és important i l’endemà potser serà l’ahir. No ens hem de refiar, ens hem de creure que podem viure en una societat més humana i equitativa.
