LOADING

Type to search

El Marge Llarg

Joan Margarit i la vida perdurable

“Perquè he fet feina d’arquitecte als molls
i he vist la mar d’hivern a la paraula”
Joan Margarit

Murri i sorneguer o greu, i amb posat de transcendència són els dos pols per on transcorre la imatge del poeta Joan Margarit (1938-2021). Són fotografies que vaig mirant per triar la que ha d’acompanyar aquest Marge Llarg que, per decisió pròpia, aparca les circumstàncies i els interrogants  d’aquests dies (#llibertatPabloHasel, #independenciairepublica) per girar l’esguard cap a la vida perdurable, que és la dels poetes.

A les fotografies de fa unes setmanes que mostraven Margarit al Palauet Albèniz mentre rebia el premi Cervantes s’hi veu un home prim, trist, esllanguit i pàl·lid, amb aquell color que denota el trànsit a les envistes de la fase terminal. Va ser llavors que alguns  de nosaltres ens vam adonar de l’estat del poeta. Ell, en canvi, devia fer un esforç sobrehumà, perquè quan un es troba davant de la més gran de les certeses ha de ser extremadament difícil descendir a la vida terrenal per més poètica que sigui.

Perquè Joan Margarit vivia en la poesia i per a la poesia. L’arquitecte i catedràtic expert en càlcul d’estructures –entre altres, la de la catedral de la Sagrada Família– havia anat fent compatible una doble vida professional i literària durant unes quantes dècades fins que es va alliberar de les obligacions de la feina. Havia començat a publicar en castellà a finals dels seixanta i en català des de 1980.  La seva vasta producció de poemaris i antologies depassa la trentena de llibres i ha estat àmpliament traduït en diversos idiomes. La panòplia de premis i guardons també és extensa, entre els que destaco el Carles Riba (1985) per Mar d’hivern i el Premi Nacional de Cultura (2008), any en que va publicar un dels títols més característics de la seva producció, Casa de Misericòrdia.

Perquè per a Joan Margarit, la poesia era un darrer refugi, “l’última casa de misericòrdia”, un recer des d’on esguardar el món i convertir en paraula poètica tots i cadascun dels seus embats. La seva poesia una de les més grans, prolixes i exemplars creacions de la poesia de l’experiència. Margarit parla de l’ésser que és des de la mirada endins i des del reflex del mirall, de la pròpia circumstància o de vivències comunes als éssers humans, del seu entorn que li convé transformar i fins i tot mitificar per crear la necessària distància que li permeti parlar del que li és propi i perquè els lectors s’hi puguin apropar i sentir com a pròpies les experiències i sentiments que el poeta aireja al nu. Nuesa que és, al capdavall, sinceritat vers ell mateix, ja que qui llegeix poesia sap percebre el seu sentit més profund en la impressió de la versemblança; aquest és el fons on rau l’ètica de la poesia de l’experiència.

Joan Margarit ha estat un poeta que ha assaborit l’èxit en vida. En ell es compleix la dita que hom rep amb escreix allò que dóna. Deutor amb la poesia i amb el públic que ha guanyat a pols,  s’hi ha lliurat sense mesura ni límits amb el risc que un posicionament tan íntimament radical comporta. Per això no sempre ha estat un poeta acceptat en la totalitat dels seus poemes; el llibre dedicat a Joana (2002), la filla morta, un dels rars bestseller poètics de les nostres lletres, va ser objecte d’una recepció de doble fil. Nostàlgia del present, malenconia de la infantesa, saviesa i resignació enfront de la vellesa que, com l’amor, són constants en els seus llibres amb freqüències i intensitats diverses: “Ja sóc al fons del bosc de tots els contes, / somrient i feliç de no ser jove. / Sabent que, quan s’ha obert / una esquerda no es torna a tancar mai”, escriu a Un hivern fascinant.

Retorno al Mar d’hivern que he rellegit aquests dies i que va ser escrit a les envistes de les platges de Terramar. El caràcter atemporal de la poesia ens permet la constant redescoberta de passatges latents en la intensitat de les paraules. Retorno a manera de comiat a alguns dels versos subratllats en les primeres lectures; aquests parlen dels ocells que sovint veig creuar els núvols cercant una llum més càlida i que el poeta contemplava a les envistes del pas del temps:

“En tu s’acomiaden ocells grisos
de pas, en tu les roses són estiu
absents de la memòria dels dies”.

ARTICLE ANTERIOR
SEGÜENT ARTICLE

També pots veure