A un any vista, el primer gran desastre de la pandèmia ha estat la pèrdua de vides humanes. La segona, les pèrdues econòmiques. Per aquest ordre. Per això em sembla inacceptable posar l’economia per davant de les vides humanes i del seu equivalent, la salut pública. En plena quarta onada constato, una vegada més, la incompetència de les autoritats sanitàries, Consellera de Salut en cap, en dràstic contrast amb la professionalitat del sector medicosanitari, que en deu estar fins el capdamunt des de l’esgotament i l’avorriment. Constato que a nivell mediàtic, es va prioritzant una aparença, només aparença, de relativa normalitat enfront de la crua realitat de l’augment de contagis i l’escassedat de vacunes. “El coronavirus ha frenat la tendència a la baixa a Catalunya”, escriu en data d’avui 29 d’abril El Periódico en un exercici d’afinament estilista per tal de no dir que el contagi torna a pujar. Tot plegat em recorda una vegada més aquells passatges de La mort a Venècia en els que Thomas Mann descriu com la gent anava morint pels carrers i les autoritats ocultaven als turistes per no perdre la temporada.
La magnitud de la tragèdia que avui m’ocupa és la de segon desastre, el de les pèrdues econòmiques del sector cultural. Des del CoNCA hem elaborat un estudi en col·laboració amb el Departament de Cultura (Gabinet Tècnic i ICEC) relatiu al 2020 que s’acaba de presentar i penjar al nostre web, i que xifra les pèrdues al voltant del 24 per cent en termes generals, però que en realitat és molt. Les dades obtingudes en el moment es va tancar l’estudi a inicis de 2021 i la impossibilitat de trobar uns indicadors comuns que apleguin la varietat estructural i territorial de l’ecosistema cultural del país són les raons per les quals el present estudi dóna dades certes però d’extensió limitada.
Aquest 24 per cent arriba al 70 per cent de pèrdues en el cas de les arts en viu: teatre, música de tota mena, espectacles de carrer, exhibició cinematogràfica. Per als museus i monuments la pèrdua es xifra en un 35 per cent establert per la baixa en els visitants que, comptant amb el dèficit pressupostari habitual i amb la manca d’ingressos per a projectes encara és més gran. Pel que fa al medi associatiu i la cultura popular, així com a les escoles d’arts, dansa i música les pèrdues, que es pressuposen altes, no s’han pogut comptabilitzar per manca de dades al llarg de 2020. El més preocupant ha estat la pèrdua per manca d’ingressos i de possibilitats per part dels creadors culturals – artistes, escriptors, músics… – mancats de drets laborals, socials i sindicals per la inexistència, encara, d’un Estatut de l’Artista a l’Estat espanyol que, a diferència de la major part dels països europeus, encara no ho té resolt i li costa posar-s’hi. Els resultats han tingut a veure, en part, amb la crisi dels autònoms però sobretot amb la inexistència del conjunt de mesures necessàries per regularitzar la situació dels que treballen des de casa, l’estudi o el taller amb intermitències i condicionaments específics de contractació i drets d’autor, entre altres. En summa, a la precarietat que s’arrossegava des de la crisi de 2008 i que només alguns sectors, com l’editorial, havien començat a superar, els estralls de la Covid-19 han causat danys implacables. Ha calgut implementar ajuts individuals específics, sovint insuficients, per aturar casos d’extrema gravetat.
L’informe corresponent a 2021 filarà més prim i pel que fa al recull de dades es podran, esperem, obtenir xifres de més precisió en relació amb els sectors i les dedicacions. Però la gran conclusió del present informe és que la magnitud de la tragèdia és incontestable i amb tendència a l’enquistament, així com també les xifres de les pèrdues a l’alça. Més elevades i no sempre assimilables al lucre cessant. Perquè l’altra dimensió, que és la dimensió social de la cultura, no és quantificable en diners sinó que té a veure amb l’estat de salut de la societat i el seu sistema de valors. Com a primera conclusió, és important aprendre les lliçons que aquest present esquerp i agrest ens ha mostrat. La situació obliga a afrontar-la de cara i a trobar noves estratègies i millors dotacions que, més que un salvavides, s’orientin al progrés i al canvi de l’ecosistema cultural, i s’emprenguin des dels diferents nivells i àmbits de responsabilitat.
