LOADING

Type to search

El Marge Llarg

La processó de Sant Bartomeu celebrada

Sobre les commemoracions que des d’uns anys ençà han proliferat hi ha tantes opinions com plantejaments i percepcions. També per part de les autoritats culturals, que tenen enfront seu la possibilitat de sumar-s’hi amb gradacions d’entusiasme divers o d’ignorar-les amb excuses o sense. Les commemoracions són, a més d’un recordatori,  un incentiu d’activisme cultural i una excel·lent oportunitat de projecció del seu objecte. Des de 2012 en què el govern de la Generalitat va oficialitzar el calendari commemoratiu de cada any aplegant les iniciatives poc o molt disperses, les commemoracions han pres volada, han guanyat presència i han eixamplat les possibilitats de fer memòria, història, celebració i projecció de futur.

Celebració i projecció de futur, amb l’emoció afegida. De Sitges estant hem constatat que La processó de Sant Bartomeu, del mestre Antoni Català i Vidal (1891 – 1978) conserva intacta la capacitat de corprendre’ns i consolidar el nostre imaginari i patrimoni immaterial. El centenari d’aquesta icònica sardana de la nostra Festa Major havia de ser celebrat la tardor passada i, com tantes coses afectades per la Covid-19,  va ser successivament  reprogramada fins el 31 de gener. L’article de Jordi Milà al darrer número de La Xermada, “Un segle de l’estrena a Sitges de la sardana La processó de Sant Bartomeu” va ser preludi i motor de la celebració. Milà, amb el rigor i la bonhomia que el caracteritzen, sumant esforços amb les regidories de Festes, de Cultura i de la Comissió de la Festa Major, amb la col·laboració entusiasta del Prado i les diverses persones que han intervingut en aquesta esperada festa, ha aconseguit el que tota commemoració necessita: celebració, projecte de futur, complicitat d’agents culturals i de públics.

El darrer diumenge de gener el Teatre Prado lluïa magníficament, com la gent de la casa saben fer-lo lluir, amb les necessàries mesures de seguretat (#laculturaessegura) i el públic variat i divers que era, per dir-ho en termes entenedors, un públic del tot entregat. La Principal de la Bisbal sota la batuta de Francesc Cassú es va abocar en la preparació de l’acte i en la interpretació de totes i cadascuna de les obres. L’audició sardanística en versió concert (i visca la música de cobla!) va programar les sardanes més emblemàtiques de la Festa Major sitgetana i el seu entorn: Enric Morera, amb La Festa Major” i La nit de l’amor; Jordi Pañella i Virella, La processó de Santa Tecla; Jordi León, Sitges Palau Maricel; Sitges, festa d’argent, de Carles Santiago, Vora el niu, de Pere Rabasseda, i la sardana estrena Homenatge al mestre Català, de Francesc Cassú. I, pel que fa a la música de cobla, el Tribut a Leroy Anderson va constituir una variant llargament aplaudida. La Principal de la Bisbal s’hi va lluir de manera espectacular en les interpretacions del seu conjunt i amb els solistes de tenora i flabiol. Per concloure, a més del bis de la sardana de Català, va arrencar amb una La Santa Espina, esperada i corejada pel públic més entusiasta. Sardanes pel gener, pensava jo, acostumada a associar les sardanes amb xafogor estiuenca, quina sensació tan diferent i, alhora, tan esperada…

Res, però, com dos moments: els primers compassos que van obrir el concert  amb La Festa Major d’Enric Morera, balladora com ella sola, i la profunda i sentida solemnitat que encomana La processó de Sant Bartomeu. Dos moments que ho valien tot i que sintetitzaven una audició celebrada, viscuda i gaudida més enllà del que significava. Ho escrivia Milà a La Xermada citant un text de programa de Festa Major sobre La processó de Sant Bartomeu: “… un segle després d’haver estat escrita segueix tenint la capacitat de conjurar els assistents – balladors i oients, i submergir-los durant els jorns festius en una mena de catarsi col·lectiva de caire tribal.” L’imaginari de la cultura popular té aquestes coses, i que per molts anys.

ARTICLE ANTERIOR
SEGÜENT ARTICLE

També pots veure