Una de les escenes que més m’agraden de la pel·lícula que narra la història de Noè protagonitzada per un esplèndid Russell Crowe, és la de l’entrada dels animals a l’Arca. Una entrada tan massiva com organitzada en la que mamífers, aus i peixos se situen als espais que els són assignats per romandre-hi no se sap quant de temps amb la finalitat de salvar l’espècie. Quan tothom és al lloc se’ls endormisca perquè no sentin les molèsties del viatge ni es creïn aldarulls que posin en perill la seva supervivència. La pel·lícula fa entendre la magnitud de la tragèdia, l’esforç d’aquell bon home per salvar la humanitat, animals inclosos, de les aigües turbulentes que tot ho havien d’engolir.
Un cop passat el gran temporal i el colom que Noè havia deixat anar per veure el temps que feia va retornar amb una branqueta d’olivera encara van tardar uns quants dies a sortir, perquè el patriarca es volia assegurar que la terra era ben ferma. Des de llavors els animals han campat arreu acompanyats de lluny o de prop, segons les geografies, dels humans. La història de Noè ens ensenya com és de profund l’instint de supervivència dels éssers vius, l’adaptabilitat a les circumstàncies de les forces naturals i la mútua necessitat de uns dels altres, malgrat que hi ha hagut una explotació excessiva dels uns vers els altres. En ple segle XXI el benestar animal no és cap tonteria, i menys en un temps en què el canvi climàtic afecta les condicions de vida dels més febles i altres estan en perill de desaparició.
La sensibilitat animalista no és pas nova en tant que un component més de la sensibilitat humana vers el planeta i els éssers vius. La presència dels animals en les arts i en les lletres és una constant i per això no és gens estrany que un ésser tan sensible com Santiago Rusiñol i dos altres amics, l’escriptor i crític d’art Joaquim Ciervo i el pintor paisatgista Francesc Llop l’any 1927 fundessin l’Associació de l’Arca de Noè amb la voluntat d’aplegar-hi les persones que portessin cognom d’animal. Rusiñol va ser erigit president honorari de l’entitat per aclamació. En va poder gaudir poc en vida perquè se’n va acomiadar el 1931. Des de llavors va sovintejant l’Arc de Sant Martí, que és on la tradició diu que els nostres amics animals ens esperen per pujar cap al cel amb nosaltres. A ell el devien esperar els ratolins del despatx del carrer Princesa, la gossa Love, el cavall d’en Peret de la seva narració homònima i en Max que l’havia inspirat després d’haver acompanyat a ell i a en Casas al viatge per la Catalunya en carro.
Vist en perspectiva històrica, l’Arca de Noè és el darrer testimoni i hereu de les antigues societats humorístiques que el segle XIX creaven artistes, escriptors i gent de la vida cultural i bohèmia. El 1935 es publicaven els Annals 1927 a 1935 de l’Arca a cura de “La gran miloca”, que no era altre que Ciervo en la seva qualitat de cronista. Les condicions per ser admès a la societat eren, a més del cognom animalístic, ser bona persona (Rusiñol hi va vetar l’ingrés d’un boxejador perquè no li semblava bé la seva professió) i que no s’hi parlés de política, ni religió ni de toros. No hi havia dones però hi va entrar com a artista Tórtola Valencia i anys després l’actriu Mary Santpere, coneguda com La Girafa. L’entrada generalitzada de dones es va aprovar fa uns anys amb un 75 per cent de vots a favor i dues baixes masculines. Les reunions es convoquen com a pinsos i les activitats que s’han consolidat a més de la tradicional visita als germans del Zoològic del Parc de la Ciutadella estan vinculats amb el calendari de les festes populars, com els Tres Tombs. Fa pocs anys s’han instaurat els premis Pantera, al periodista més agressiu; Gasela, al més amable, i el Paparra a la persona més insistent en favor de la cultura. Enguany, s’estrenarà el Premi a l’Animal de l’Any.
Fidel al gran pare fundador, l’Arca manté un vincle molt especial amb el Cau Ferrat i té la voluntat d’estrènyer la seva relació amb l’associació del Ram de Tot l’Any, especialment el dia dedicat a l’ofrena floral al Monument a Rusiñol, mentre va preparant el seu primer centenari el1927. Per a aquest diumenge el programa dels actes sitgetans figura anunciat en aquest setmanari, al qual tothom hi és convidat. Llarga vida als descendents de l’Arca de Noè!
