Per bé que estem al darrer tram d’aquest any de desgràcia que és el 2020, la recent presentació de l’Informe anual sobre l’estat de la cultura i les arts a Catalunya 2019 que el CoNCA ha presentat aquesta setmana al Parlament, a la Conselleria de Cultura, als sectors culturals i als mitjans, constitueix una eina estratègica imprescindible per a entendre on som, quines són les perspectives ens esperen i quines propostes se’n deriven. L’informe anual és el fruit de la visió crítica i una eina estratègica del CoNCA per millorar les polítiques culturals i avançar en el desenvolupament multidimensional de la cultura, no pas un testimoni d’autocomplaença. La presentació de propostes en relació amb les polítiques culturals i amb el desenvolupament dels diversos sectors, elaborades a partir de l’anàlisi dels especialistes i d’una enquesta a vint-i-tres veus intersectorials i intergeneracionals, ve avalada pels acords, objectius i estratègies que el CoNCA s’ha dotat per al seu període de mandat de cinc anys.
L’informe corresponent a 2019 es va plantejar des de la voluntat de canvi respecte models anteriors i amb la pressió i que comporta la normal anormalitat que la pandèmia imposa. L’actual plenari del Consell Nacional per la Cultura i les Arts va iniciar el mandat, recordem-ho, l’estiu de 2019 després que el Parlament de Catalunya procedís al desbloqueig jurídic que s’arrossegava de dos anys ençà i de l’elecció dels seus actuals membres. Els inicis de la tercera etapa del CoNCA van estar marcats per la voluntat de continuïtat i culminació d’estudis iniciats en època anterior, per la priorització de les línies principals d’actuació –entre altres, l’Estatut de l’artista– i per l’anàlisi crítica del seu ordenament jurídic i administratiu de referència. D’aquest triple vessant i del consegüent debat en sorgeixen els objectius i estratègies per al present període. En síntesi, consisteixen en vetllar pel desenvolupament de la cultura en els seus diversos àmbits –creació, serveis i indústries–; en participar amb voluntat d’incidència en l’ordenació de les polítiques culturals, i en la reivindicació d’un finançament suficient per fer front a les necessitats i drets culturals de la població, entesa en el seu més ampli abast. L’informe anual és, més enllà d’un dels principals mandats parlamentaris, eina d’estratègia i de coneixement.
Les arts escèniques, les arts visuals, l’audiovisual i el multimèdia, la cultura popular i l’associacionisme; la llengua, l’edició i la creació literària, els museus i el patrimoni, i la música han estat els set grans àmbits que investigadors culturals i periodistes han analitzat al llarg de 2019. Les conclusions que se n’extreuen, reflectides en l’apartat de cultura en dades, senyalen que la relativa recuperació inicial del sector editorial, de la discografia i del videojoc s’estronquen; que es produeixen estancaments com la despesa familiar en la cultura i el lleure i les xifres dels teatres amb 3,5 milions d’espectadors i dels museus 26 amb milions de visites; que hi ha caigudes en picat com la quota de pantalla del cinema en català; que al país comptem amb 400.000 persones associades en entitats culturals i recreatives, un medi que viu entre el canvi i la renovació; que el conjunt d’administracions operatives en l’ecosistema cultural de Catalunya (govern català, administracions locals i supralocals i Estat espanyol) arriben a la despesa de 140 euros per persona; que si la Generalitat arribés a dotar el 2% del seu pressupost a Cultura en lloc del 0,9% actual arribaríem a la ràtio de 200 euros per persona igualant diversos països europeus. Aquesta és una radiografia de síntesi de la situació. Per les dades que a hores d’ara ens arriben sobre els efectes de la primera onada de la pandèmia el balanç d’aquest 2020 serà tràgic en nombres absoluts i difícil de remuntar en termes relatius.
Altrament, llegit l’informe de Sitges estant s’obren tots els interrogants que s’esdevenen sobre l’estat de la cultura en l’administració local. Es poden resumir en tres grans apartats: manca de dades, mancances estructurals i polítiques disruptives. Sitges no n’és una excepció sinó la confirmació de la tendència però ¿existeixen, les dades? La Vila fóra un gran laboratori d’observació perquè s’hi congrien factors i indicadors que combinen la idiosincràsia local i les tendències generals; se n’obtindria un mosaic ric, divers i suggerent i un retrat robot que ens posaria davant del mirall de la realitat. Fóra un exercici de realisme i prospectiva, ens agradés o no la imatge reflectida.
