“S’estimen a les roques
els irradiadors
amb les gavines boges”
Joan Salvat-Papasseit, dedicatòria a Joaquim Sunyer
La vigília de la inauguració del festival Vila del Llibre a Sitges, prenc un dels actes que se celebraran com a excusa per parlar d’una interessant seqüència biogràfica del poeta Joan Salvat-Papasseit a Sitges. M’hi he referit diverses vegades, més àmpliament en la biografia de Josep Carbonell i Gener. Entre les avantguardes i l’humanisme (2000), i en articles diversos. Però no he pogut resistir-me a l’encant d’un llibre que constitueix un passatge del capítol sitgetà de Salvat-Papasseit, el poeta de l’amor i de la revolta. Es tracta de “L’Irradiador del port i les gavines (poemes d’avantguarda)” (1921), programat en format de recital per al proper diumenge.
Joan Salvat-Papasseit es va establir a Sitges quan feia poc que s’havia casat, per regentar la botiga que l’antiquari i galerista Santiago Segura va obrir al número 8 del carrer de Sant Pau; una casa noucentista amb esgrafiats a la façana dissenyats per Miquel Utrillo, i que ha viscut una degradació continuada en els darrers deu o quinze anys, i que actualment sembla que està en vies de rehabilitació. Amic d’artistes i poetes coneguts a les Galeries Laietanes, propietat de Segura, on Salvat treballava de llibreter, va estrènyer relacions d’afecte i amistat amb Joaquim Sunyer, Pere Jou, Trinitat Catasús, Lluís de Dalmau, Joan F. Tort i Josep Carbonell i Gener. En el seu primer llibre, Poemes en ondes hertzianes (1919) havia dedicat a J. Carbonell i Gener el poema Interior i als amics comuns J. V. Foix i J. M. Junoy, respectivament, 54045 i El record d’una fuga de Bach, on deixa fixada una imatge de Sitges de correlat amb la pintura dels luministes:
“M’he esquitxat a Garraf
he passat tretze porxos foradants de muntanya
només per veure a Sitges un blau brunzent de cuina i un blanc de calç lluent de celobert.”
Durant la seva estada a la vila Salvat va incorporar de nou el paisatge a la seva obra poètica; va redactar-hi un dels números de la revista Un enemic del poble (1919), sufragat pels noucentistes locals; va escriure-hi el manifest Sóc jo qui parlo als joves i va publicar alguns poemes a la revista Terramar. Només visqué a Sitges poc més de mig any; una nit va patir un atac d’hemoptisi que va significar la fi del somni d’una vida vora la mar i l’inici del calvari que el va portar a l’agonia final als trenta.
El gran amic sitgetà de Salvat va ser el pintor Joaquim Sunyer, una amistat travada a les Laietanes, on Sunyer hi havia exposat la seva gran individual de 1911 promoguda per Miquel Utrillo i que el va consagrar com “el nostre pintor mediterrani” en paraules del crític Josep M. Junoy, i va esdevenir un assidu de la galeria. La sensibilitat de tots dos abocada a les arts, la llibertat i la revolta –Sunyer l’havia experimentat de jove a Barcelona i, sobretot a París; Salvat la practicava en format periodístic i literari– va fer confluir dues personalitats úniques. L’estada sitgetana de Salvat va aprofundir l’afecte vers Sunyer, que pintà el retrat de les seves filles i el poeta li va dedicar el segon llibre de versos, L’irradiador del port i les gavines.
El dia 25 d’abril el poemari de Salvat compleix cent anys, i ningú no ho diria: ni per la força poètica i vital que encomana ni per l’acceptació que, generació darrere generació, l’obra de Salvat ha suscitat. Els poemes de Sitges hi brillen amb llum pròpia. Posta, sense dedicatòria explícita, descriu la meravella dels nostres capvespres:
“Sitges s’aquieta en verd
i en blau
i en blanc
I la terra s’emporpra e la costa granada.”
Dóna’m la mà és l’evocació del desig a l’ombra de les palmeres de la Ribera, tan properes al seu habitatge del carrer de Sant Pau, un poema que molts sitgetans coneixen, en bona part perquè he estat una de les americanes més cantades per les Caramelles Sitgetanes des de que el mestre Pañella hi va posar música els anys seixanta. La revolta, l’amor, l’avantguarda i la profunditat existencial es mostren al nu d’una poètica que polsa els registres de la màxima expressivitat des de la versemblança de la màxima sinceritat. Ho escoltarem per boca dels nostres poetes contemporanis.
