Ja sé que qualsevol dia de l’any és bo per reivindicar una artista, però la data del 8-M és idònia per a la concentració de greuges i reivindicacions sobre les condicions de vida de les dones, les del present i les del passat. També de les dones artistes. Des de fa temps s’ha anat produint un moviment de reivindicació per a la visibilitat de les dones artistes. Principalment ha estat a dos nivells: el del seu estudi, creació i difusió de coneixement des d’articles, monografies o catàlegs d’exposicions, i el de la seva presència en museus públics i galeries d’art.
La historiografia de l’art ha anat incorporant el nomenclàtor de dones artistes. És una operació que va a ritme lent i la visibilitat pública que se n’espera no sempre és reeixida. Depassar l’estadi de muses i models ha comportat un gran esforç, per començar, per part d’elles mateixes: Camille Claudel, Suzanne Valadon, Fernande Olivier o Dora Maar en són exemples de manual. Des de la proximitat penso en Remedios Varo, Soledad Martínez i Angeles Santos, de la Generació de 1927 o en la noucentista Lola Anglada.
L’exemple de Lola Anglada mostra amb tota claredat les limitacions, els sostres de vidre i les vicissituds de la seva recepció en un país en què les mancances generals d’apreciació de l’obra de les artistes tenen implicacions obertament en el medi de la recerca i de les institucions.
Per admiració i per convicció he dedicat diversos articles a Lola Anglada, fins la ponència que vaig presentar a les Jornades de l’Art, Col·leccionisme i Museus 2023 amb el títol de La col·lecció Lola Anglada. Formació, dispersió i memòria (publicada en paper i en accés obert des de la tardor de 2024) amb la voluntat de deixar constància del desgavell que va comportar la dispersió de la col·lecció i de la seva obra adquirida per la Diputació de Barcelona el 1974 amb la promesa, incomplerta fins el dia d’avui, de dedicar-li un museu. A hores d’ara els seus papers, l’arxiu de l’artista, estan dispersats entre l’Arxiu General de la Diputació de Barcelona i la Biblioteca de Catalunya. L’obra artística rau repartida entre alguns despatxos de la corporació i el dipòsit on aquesta conserva part del seu patrimoni artístic i altres elements. De l’obra artística de Lola Anglada no n’existeix cap catàleg raonat, malgrat que a la seva tasca com a il·lustradora s’hi ha dedicat articles, exposicions i catàlegs, però això no obsta en què urgeixi, a parer meu, disposar una visió de conjunt de la seva totalitat per mitjà d’un catàleg rigorós i complet.
Amb motiu de la reobertura dels Museus del Cau Ferrat i de Maricel el 2014 vam sol·licitar, i obtenir, per part de la Diputació el dipòsit dels tres olis –El ram, Descans i Nena – que juntament amb l’escultura de La Veremadora que es mostren a la sala de Noucentisme a la col·lecció permanent del Museu de Maricel. Són les úniques obres de pintura i escultura visibles en un museu públic del país. I aquest és el problema i la contradicció. Hauria de ser possible veure algunes de les obres de Lola Anglada als museus públics del país a través de qualsevol de les modalitats d’adquisició, entre altres les dels dipòsits; el que no pot ser és que encara a hores d’ara al MNAC no en figuri cap.
La meva reivindicació d’enguany és, precisament, aquesta: la de la visibilitat de Lola Anglada als museus públics del país. Lola Anglada és una artista del Noucentisme que, a més, va gaudir de clientela i èxit internacional per mitjà dels encàrrecs de les editorials franceses al llarg dels anys vint, des de que el 1918 va posar els peus per primera vegada a París. Va ser dibuixant i il·lustradora, escriptora i ceramista, i pintora i escultora. El seu perfil d’artista total és complet. Sobta veure que ha estat reivindicada com a patriota, com a feminista i, en bona part, com a il·lustradora però que la visió de conjunt de la seva obra resti per construir. Aquest és el repte, i és un dels reptes de la historiografia artística i cultural del país. Només desitjo que no continuï essent una de les seves eternes mancances.
