Un dels mèrits que la naturalesa ens ha regalat i que fins ara els sitgetans podem lluir i gaudir és el microclima. El Garraf, que ancestralment havia fet de frontera i aturall, un enclavament de difícil pas, les “sendas del Garraf riscoso”, que escrivia el poeta Cabanyes, d’un segle ençà ha anat perdent la feresa i transformant la impenetrabilitat en vies de trànsit incessant. La carretera de les Costes, el ferrocarril i l’autopista actuen a manera de trident de comunicabilitat, als que cal afegir les vies del senderisme i del gaudi del Parc del Garraf. Si bé Sitges ha crescut físicament en densitat de ciment i població, sobretot a partir de l’obertura de l’autopista –els porxos foradats que descriu el poeta Salvat-Papasseit, evocant el viatge en tren de Barcelona a Sitges s’han multiplicat amb els vials soterrats dels túnels– i ja no ens queda ni un pam per urbanitzar, encara resta un àmbit en què la natura, ara per ara, es manté en el seu estat encara natural com és el del microclima.
Ara per ara, ens envolta una atmosfera subjecta a les incidències del canvi climàtic, al greu atemptat de la contaminació i al poc respecte dels humans pel medi ambient, però que aguanta l’esma de conservar-nos en un microclima de reconeguda presència. Ho constatem quan veiem el contrast entre el temps anunciat pel telenotícies i el que veiem de casa estant, o quan venim d’una Barcelona ennuvolada i encalitjada i albirem un cel ben blau, quan el darrer túnel ens aboca a les immediacions d’Aiguadolç. Fins el dia que la mare terra s’acabi encabronant definitivament i no miri prim, enviant-nos temporals, huracans i altres malures pel maltractament continuat. Mentrestant, el microclima existeix.
Des d’un punt de vista sociocultural Sitges és un microcosmos. Encara ho és, tot i el creixement físic desfermat. Esgotades les darreres hectàrees destinades a la proliferació del totxo i del ciment no ens queda més que procurar que la densitat i l’alçada de les construccions existents deixin també de créixer i de mostrar unes visions tan suburbials i adotzenades com són les que es veuen des dels terrats del nucli urbà. Des d’un punt de vista sociocultural encara es manté una determinada imatge de microcosmos, ara en vies de fragmentació.
Hi pensava fa poc, en presentar l’Informe anual sobre l’estat de la cultura i les arts 2019 elaborat pel CoNCA, a la Comissió de Cultura del Parlament, a la vista de les estadístiques i dels indicadors. Les macroxifres són certes, per bé que els indicadors palesen llacunes, mancances i diversitats que progressivament s’aniran homologant en relació amb el seu triple abast institucional, territorial i sectorial.
Però, ¿on són les xifres dels microcosmos culturals de cada lloc, on fóra possible articular-les? Per la seva estructura sociocultural, Sitges té totes les característiques per esdevenir un laboratori d’experimentació i d’innovació amb projecció més enllà de l’estricte terme. Les institucions, el patrimoni, la vida associativa, la cultura popular i les festes són cinc tentacles de llarg abast cronològic amb projecció de futur. El medi educatiu fóra l’altre àmbit de referència, perquè educar en la cultura és una de les prioritats, si més no teòriques, del segle. L’economia basada en el turisme i els serveis oferiria àmplies i infinites possibilitats de desenvolupament en relació amb els dos altres medis esmentats. I Sitges té les característiques demogràfiques, socials, territorials i institucionals adients per posar en marxa un conjunt d’interrelacions per establir, desenvolupar, experimentar i projectar uns paràmetres d’innovació orientats, en primer lloc, a la població i, per extensió, a tota mena de visitants. Però per no tenir, no tenim ni dades ni xifres, ni tampoc una analítica completa i àmplia de la situació capaç d’interrelacionar els tres àmbits esmentats. La contínua disrupció entre polítiques culturals d’abast divers hi fa la resta.
Escric aquest Marge Llarg entre el desig i la voluntat que no sigui ni un soliloqui ni un brindis al sol. Però és que, em disculparan, quan m’enfronto al cúmul de literatura ingent sobre polítiques, situacions, estadístiques, relatoris, assaigs i articles referents a la interrelació entre cultura i societat no puc deixar de pensar en Sitges. Si té microclima, ¿no ens podríem plantejar esdevenir un microcosmos en els àmbits en què poden constituir una millora social i econòmica? La cultura, ja ho saben, n’és un fonament.
