Si una de les funcions de l’art és interpel·lar el subjecte passiu, l’espectador, el visitant, l’exposició que actualment presenta el MNAC compleix del tot amb aquest punt de vista. Quina humanitat? és una mostra que es mou al voltant de les guerres en tant que períodes de destrucció, misèria, violència i sacrificis, períodes que quan s’esdevenen semblen no tenir fi i que en algun moment algú hi posa el punt i final. Formalment, és clar, perquè les conseqüències que se’n deriven són gairebé tan tràgiques com les que s’esdevenen en períodes obertament bèl·lics. Quan escric, gairebé ho faig pensant que, almenys, quan aquests finals arriben les màquines de matar s’han aturat.
Contemplant les obres d’art sobre la guerra i la destrucció m’envolta de forma recurrent la concebuda frase del filòsof, sociòleg i musicòleg alemany T. W. Adorno, aquella que diu que després d’Auschwitz –del que Auschwitz va ser i va significar– no es poden escriure versos. Però estic més d’acord amb la variació que en va proposar Imre Kertez el Premi Nobel de Literatura 2002 i presoner a Buchenwald quan era un noi de quinze anys: “Jo la variaria, en un mateix sentit ampli, dient que, després d’Auschwitz, ja només poden escriure’s versos sobre Auschwitz”. Qui diu versos diu creació d’obres d’art, que són sinònims. La creació artística té rostres infinitament calidoscòpics, des de la figuració més realista, més expressionista o més abstracta i els temes i motivacions dels artistes són infinits. Al seu moment no van oblidar l’horror de les dues guerres mundials o de la Guerra civil espanyola, seguint en certa manera l’actitud proclamada per Albert Camus després d’haver rebut el Premi Nobel l’any 1957: “Ja ha passat el temps dels artistes irresponsables”. Era una forma més de sentir-se participant de la condició humana.
El que el comissari de la mostra, Àlex Mitrani, proposa és una immersió a l’entorn dels grans temes que els conflictes generen: el desastre, les víctimes, el monstre i el sant, la dissolució i el ressorgiment, l’exili interior, la nostàlgia primitiva i l’esperança i, també, els nous debats. La interpel·lació i la reflexió subsegüents estan servides perquè ningú no en surt indiferent. El poder de les imatges i la seva força evocadora, dramàtica en la seva simplicitat i tràgica en la seva representació, atreu i captiva més enllà del sentiment d’horror i compromís que transmet. Són reflexions al voltant de la destrucció i la reconstrucció, dels efectes de la humanitat en ruïnes, dels condemnats de la terra, de l’art en relació amb la violència, de la possibilitat de ser capaços de tornar a mirar la imatge humana. D’aquí la pregunta, directa: Quina humanitat?
Més enllà dels plantejaments i motivacions, i d’una instal·lació que facilita el seu decurs permetent que el visitant hi circuli a pler i amb comoditat, voldria remarcar dos altres mèrits. L’un, el treball de recerca portat a terme en les pròpies col·leccions de MNAC, tant la permanent com, sobretot, les reserves, d’on han sorgit obres que, a parer meu, difícilment hi haurien de tornar. Donar resposta a les necessitats dels públics actuals en relació amb el contingut dels museus implica, es vulgui reconèixer o no, el coneixement a fons de la totalitat de les col·leccions, la seva catalogació i estudi per tal de dotar-les de les capacitats discursives i relacionals que tota exposició implica i demana. L’altre mèrit és la llarga llista d’artistes triats per formar part dels diversos apartats de la mostra. La seva combinatòria situa en pla d’igualtat artistes de la postguerra de l’exili exterior com interior, entre els quals Roser Bru, Marc Aleu, Mercè Rodoreda, Clavé, Subirachs, Tàpies, Juana Francés, Cardona Torrandell, Joan Ponç, Manolo Millares o Antonio López, amb d’altres pertanyents a la generació anterior, com Picasso, Guttuso, Pierre Tal Coat o Vieira da Silva juntament amb els que van passar per l’experiència de sobreviure els camps de concentració, com Zoran Music. Des de la denúncia i el compromís destaco una eloqüent Dansa de l’afusellament, obra de Gonçal Sobré realitzada el 1966, donada per l’artista al MNAC.
Vista l’exposició, malgrat la seva cruesa, el visitant acaba pensant que la humanitat mereix ser molt millor si la representen artistes com els que han estat capaços de plasmar-ne els aspectes que qüestionen la seva pròpia naturalesa, posant en valor una vegada més la necessitat de pau, justícia i dignitat humana.
