No hi ha res més indiferent que el paisatge que ens envolta. El mar, la grisor dels turons que encerclen la llenca plana de la vila, l’horitzó, la sorra… és d’una indiferència astral respecte dels humans, però en canvi la fesomia del paisatge està sotmesa a les variants de les quatre estacions, dels cataclismes provocats pel canvi climàtic i dels despropòsits incorregibles dels humans. Perquè és el factor humà qui perpetra canvis de tota mena en l’entorn propi, fins al punt que sovint els canvis arriben a ser irreparables.
Això és el que succeeix a Sitges a l’engròs i al detall. La massa de ciment del nucli urbà ha anat creixent en extensió i volumetria, engolint sense aturador els espais verds interiors de patis i jardins –sort dels jardins d’ús públic del Prado, del Retiro, de can Ferratges, de Terramar i ben pocs més– i s’ha anat estenent irremissiblement vers els quatre punts cardinals de la vila fins on els límits dels límits permeten. La desaparició dels antics horts, els patis i els jardins és una desgràcia que va culminar en el malaurat Hort d’en Falç, que a finals dels vuitanta va ser destruït en la seva antiga estructura d’hort divuitesc i de jardí romàntic del segle XIX a canvi d’una plaça dura i impersonal que encara no ha trobat el moment de recuperar els mínims elements per a la reparació de la seva antiga aparença.
Em costa entendre la causa de tanta ceguesa i tanta insensibilitat per part dels que han tingut i tenen la responsabilitat de vetllar pel bé comú dels espais verds, siguin públics o privats, i que a canvi dels ingressos de les llicències d’obres han anat substituint petits o mitjans pulmons verds pel ciment armat de les edificacions. Siguin polítics o siguin tècnics cadascú hi té una part de responsabilitat. La voracitat des/cons/tructora dels anys setanta fins avui mateix no ha parat esment en salvaguardar els espais verds preexistents sinó que ha prioritzat la volumetria del ciment a tota costa, en amplada i alçada al casc urbà i al Poble Sec pam a pam.
Fora vila el procés de desforestació ha estat fulminant. Un exemple llastimós s’observa en la construcció dels blocs d’apartaments del Passeig Marítim, del Vinyet i de les noves edificacions a Terramar, que han comportat una persistent i sistemàtica tala de pins, xiprers i baladres i cap respecte per la vegetació autòctona. L’obertura de la Plana i la reurbanització de Santa Bàrbara ha modificat radicalment l’antic paisatge i cal veure fins on la vegetació recuperarà de forma endreçada i el terreny que li ha estat arrabassat, però la substitució de la vegetació antiga per palmeres és un canvi determinant de fesomia que poc té a veure amb l’antic paisatge rural de Sitges. Qui hauria hagut de vetllar per la seva conservació, que és el sector públic, n’ha passat del tot.
L’últim despropòsit és la desforestació de l’antiga masia de can Milà. El resultat té molt poc a veure amb el respecte de l’entorn natural. Una antiga torre medieval reconvertida en un centre informatiu de Turisme, per més projecte dotat amb fons europeus que sigui, hauria hagut de ser més acurat amb el medi natural preexistent. Res no justifica l’abandonament de can Milà aquests darrers anys, i la descurança de l’antic jardí i la pineda no justifiquen la seva desaparició. M’he referit al paisatge de proximitat, el que durant dècades ha configurat la nostra fesomia col·lectiva i que ha pràcticament desaparegut, perquè cal enfocar la mirada crítica en la immediatesa i reivindicar més responsabilitat en la conservació dels últims vestigis. I cal apel·lar en la responsabilitat de l’administració pública de proximitat, l’Ajuntament, que afecta els sectors tècnic i polític, perquè dels seus coneixements, sensibilitats, competència i decisions en depèn aquesta part essencial del patrimoni comú.
